MENÚ DE NADAL

El Menú de Nadal

Aperitius

Regals del tió. Molts. Que perfumen, que engalanen, que s'enlairen, que embelleixen, que fan jugar, saltar, correr i riure. Regals per a tothom.

Primer plat

Dinar familiar per partida doble amb bona conversa, sentit de l'humor, alguna complicitat, alguna migdiada, molta canalla i sobretot, molta esperança.

Segon plat

Reflexions a la vora del foc entre la manta vermella i la manta negre. Reflexions del futur i del present. Reflexions que fan somriure, que fan estimar encara més.

Postres

50 pàgines de la nova novel.la a la vora de la mar, a la taula del menjador, amb el teu ordinador i amb els nens donant voltes.

Acompanyat de vi, de cava, de tu, de mi, dels patufets, dels pares, dels amics, i d'aquella especial MÀGIA nadalenca que espero que em duri tot el 2010...

Molt Bones Festes i Un Magnífic 2010!

Recorda el somriure, aquell petit moment, les sabatilles calentes,

la llar de foc, el fred glaçat, el cafè calentó, la mandarina que, nit rera nit, s'ha menjat el tió.

Recorda aquell petó intens, l'abraçada dolça, les rialles, els regals embolicats esperant-te,

la bona notícia, els carrers iluminats, aquell Pare Noel tant lleig que penja del balcó dels veins...

Recorda l'última bona sensació i no deixes que marxi ni aquests dies ni tots els dies que vindran.

Molt Bones Festes i Un Magnífic 2010!

ELS HEROIS QUE NO PASSEN DE MODA

Hi ha herois que no passen mai de moda, que sempre retornen, potents, renovats amb noves energies i noves tecnologies.

El meu fill és un gran fan de l'Spiderman. La seva carta als Reis Mags inclou totes les joguines existents (i alguna que no) del personatge de Marvel. Suposo que la culpa és meva perquè he estat jo qui ja li ha deixat veure la triologia de pel·lícules i li ha parlat dels seus super poders aràcnids.

Tots algun cop hem sigut Peter Parker i tots, algun cop, hem desitjat ser com l'Spiderman. Tenir el poder de saltar, agafar els dolents, lluitar pel be i enfilar-nos per les parets.

No és però l'únic nen de la seva edat que porta l'Spiderman a sobre a totes hores (el que em costa fer-li entendre que la samarreta grisa de l'Spiderman de tant en tant s'ha de posar per rentar!) sinó que a classe es troba amb un amiget que, tant fan o més que ell, porta la motxilla, la gorra, el paraigues i els guants amb els teranyines típiques.

Es troben i s'ensenyen el que porten, que si el llapis, que si la llibreta, que si la roba... i la seva mare i jo, ens ho mirem i riem. Fins i tot les mans, col.locades a punt per llençar una teranyina i ells també riuen, petits Spidermans tots dos.

- Estic de l'Spiderman fins al gorro - fa ella.

De cop, pel costat, ens passen dues nenes vestides roses de cap a peus amb tots els complements de la Hello Kitty. Des dels clips als cordons de les sabates.

- Hi ha coses pitjors - li dic jo.

I és que hi ha herois que, malgrat te'ls trobis a la sopa, mai passen de moda i d'altres, que fa anys que hi haurien d'haver passat definitivament.

...

Em pregunto si les coses són possibles o simplement pel fet de somiar-les ja les convertim en impossibles, inabastables, intocables, no reals.

EL PROCÉS CREATIU

Sempre m'ha passat el mateix. La creativitat em va a ratxes. I a quines ratxes. Quan una història m'atrapa se'm posa a la gola, al nas, a les puntes dels dits, a l'estòmac, al cor i sobretot, molt, al cap.

I no paro de donar voltes i més voltes i girar i tombar i estirar i rumiar i apuntar, apuntar tot el que se m'acut i el que se m'ha d'acudir.

I a vegades, fins i tot, hi somio.

Quan la història comença a tenir coherència en el meu cap m'atreveixo a parlar-ne per primer cop. La crítica em mata, però insisteixo. En positiu. I comença a tenir, tot plegat més cos.

I per fi, obro la pantalla de l'ordinador, teclejo el títol i escric.

Les primer pàgines...

I tot plegat, acaba de començar...

M'agrada.

LES COSES QUE NO SÓN COSES

Les coses importants, en realitat, no són coses. Són, generalment, persones. Moments. Moments amb aquestes persones.

I si bé és cert que un mail pot ser una cosa important, una ilusió, una projecció, un aplaudiment són coses i poden ser molt importants... en realitat, el que les fa importants, són la gent que hi ha darrera. La gent que escriu, que t'acompanya, que aplaudeix.

El que fa grans les coses, importants són les persones, el que t'uneix a elles.

Reflexiono en veu alta i desordenadament.

M'he atrevit a explicar l'argument tot just enfilat de la meva propera novel.la.

M'he adonat que sóc menys artística del que creia veient que en realitat, tot el meu "art" és funcional, està fet per alguna cosa, explica alguna cosa.

Encara recordo l'estrena. Molt. I la pizza de després.

Encara recordo la mossegada al coll.

Faig una escudella que no em queda gens malament i penso ja en el menú de Nadal, en reunir la família per cagar el tió.

Alucino veient fer coses a gent que mai hagués dit que tinguéssin la capacitat de fer-les.

M'alegra saber que hi ha coses que no canvien i que encara sóc capaç d'invetar-me una aventura per tu i per mi malgrat la son i la crisi económica.

Gaudeixo enormement de la primera obra de teatre vista sencera per tots 4, per tota la família, asseguts gaudint la música i la història.

Me n'adono que vull fer moltes coses, que tinc molts projectes que val la pena fer.

Vull que el meu editor sigui realment el meu editor i em doni data de publicació.

Vull no perdre mai la ilusió per les coses.

Per les coses, sobretot que, en realitat, no són coses...

.

FA 10 ANYS

Fa 10 anys aproximadament vaig escriure una història. La vaig escriure a classe de filosofia quan estudiava a l'escola Pia de Granollers. A la dedicatòria d'aquell primer escrit hi deia: "al Gerard i la Bibiana, perquè mentre jo escrivia, ells prenien els apunts". És verídic. La història es deia Blau Turquesa i explicava la vida de l'Al, un noi que descobria que tenia la sida. La meva mare, que com totes les mares, creia que el que feia la seva filla era bo, va decidir enviar el text a alguna editorial. Va respondre La Galera. I aquella història va canviar de dedicatòria i es va publicar. Es va dir Blau Turquesa, va ser la meva primera novel.la.

Ara és un curmetratge de 12 minuts que ahir es va estrenar en la intimitat de la complicitat i que va agradar. Un curtmetratge que ja fa anys es va escriure, vaig escriure, impulsada per la Laia, la aleshores (potser sempre d'una manera o altra) sòcia. Un curtmetratge que finalment no es va rodar per problemes tècnics i que va ser suplantat per Reunión a las 6. Un curt que, aquest any, quan em van dir que el tema de cineastes de Granollers era el plaer de la mirada, vaig pensar que havia arribat el moment de recuperar.

Per això i pel únic pis de Tossa de Mar que en aquell moment era meu i perquè tocava, perquè feia 10 anys.

Vaig trucar a l'actor a qui li havia proposat fa anys, el Xavi i em va dir si. I després em van dir si la Sandra i l'Agustí i tots. Tots. El Fernando, el Miquel, els meus nens de Catarsi i la Pat... Tots. Vam rodar, ja ho sabeu, a finals de setembre i ahir, per fi, va veure la llum per vosaltres.

També va veure la llum Petita Història de l'Home que mirava per la Finestra.

Què què és? Doncs... amb les mateixes imatges de Blau... una història totalment diferent. Un altre curt nascut de les imatges del primer, però diferent... un curt, bonic, especial, que us va encantar... i a mi, a mi també m'agrada... quina cançó... eh?

I el making...

La nit d'ahir va ser la nit de Blau, i de Petita... i, és clar, també, la meva nit... però també... molt, la vostra nit. Perquè vosaltres sou Blau.

Gràcies.

I tot per culpa d'una història de fa 10 anys...

.