L'ADJECTIU MEVA

Abans tot era més senzill. Ell. Ella. Un paraula. Un ball. Un puc. Un vull. Un potser. Un permís. Una data.
Abans tot era més bonic. Romàntic. Flors. Passejos. Petons castos. Menys muses. Més dones. Menys deeses. Més mares. Abans tot era més pragmàtic. Més senzill.
Abans tot era així com elegant. No s'hi barrejava el sexe. El sexe venia després i no se'n parlava. No calia. Abans tot era més pur. Més bonic.
Abans tot era més parlat, menys actuat. Abans les fotografies quedaven més bé. Els vestits eren més bonics i no calia decidir si abortar o no. No es podia i punt. Tampoc es podia decidir res. O no calia. Abans tot estava més decidit i ser una pionera era una cosa fins i tot que feia com gràcia, si tenies la sort de tenir un company amb vista. I flors. I permisivitat i elegància.
Abans es deia "meva" i punt.
Ara tot és complicat. Ara tot ho embolica el sexe. Ara es pensa. I ara s'és musa i deesa i dona i mare. Ara quan es diu meva s'ha d'anar amb compte. No fos cas que ella se sentís atacada o ell es tornés possessiu.
Ara les fotos tenen color. I les dones hi pinten tan com els homes. I s'ha de poder decidir si el fill es te o no es te. Ara, però, també, després d'alguna paraula o abans d'alguna, a mi la paraula meva no em sona malament. I no passa res.
Però clar, potser és que abans era abans, ara és ara i meva és simplement un adjectiu.

AQUEST TAMBÉ

Un petó.

No hi ha cosa més meravellosa i senzilla, més intensa, més íntima, més real, que un petó. Aquest, el que em reclames, perquè no marxi sense fer-te’l quan et despertes i jo de puntetes m'escapo, que no m'escapo però me'n vaig, de vora teu. Justament aquest.

Un petó.

Que inclou morts de son encara, el tast dels somnis i també, amb força les il·lusions del dia que és a punt d'arrencar. I inclou tot el desig de la nit d'ahir i un altre desig absolutament diferent pel dia d'avui i tots dos desitjos ens acosten, com aquests dos petons, el primer i el segon, justament aquests.

Un petó.

Que suma abraçada i s'allarga, retenint-nos, postposant el comiat, que no és un comiat que és un fins ara, i que ens permet assaborir els somnis de l'altre i palpar-li el cos, aquest cos que és tan teu com meu, sigui quin dels dos sigui, de cos i de somni.

Un petó.

El que ha vingut després del meu nom, cridat fluix, perquè no marxés sense fer-te'l. Aquest. El que vindrà quan ens retrobem. Aviat. Aquest també.

DE QUÈ PARLES?

- De què parles?
- Parlo del despertar quan no estàs encara despert, però ja notes que t'abracen, parlo de les carícies tan d'hora que no saps si formen part del somni o ja son reals...
- De què parles?
- Parlo de les guerres de pessigolles, de caminar descalça, de quan et toquen els dits dels peus...
- De què parles?
- Parlo de les notes en post-it's grocs, del missatge constant i proper, de la rosa que sempre ocupa el seu lloc, a casa...
- De què parles?
- Parlo de les mans, que s'entrellacen quan caminen de costat, i de la mà a l'espatlla, i a la cintura, i a la nuca i despentinant cabells i agafant-me fort les cames...
- De què parles?
- Parlo de pel·lícules que acaben amb debats existencials, amb rialles, amb complicitat o amb un bon orgasme.
- De què parles?
- De saber que no s'està sol del tot, per molt sol que s'estigui.
- De què parles?
- De passió, de desig, de ganes, de dolçor, de tendresa infinita, de proximitat, de calor, d'esperança, d'amor...
- De què parles?
- Parlo de tu.

COSES QUE NO COSTEN NI UN CÈNTIM I SON MAQUES DE FER...

Bufar fort perque marxin els núvols

Collir flors grogues. Només grogues
Estirar-se en un banc amb el cap a la falda d'algú molt important i no pensar en res.
Capturar moments com si fessis fotos de les olors, els sons, els sols i les coses.
Segrestar petxines i no demanar-ne rescat.
Descalçar-te. Un cop i un altre cop. Sobre terres diferents, de textures, colors i olors diverses.
Veure pondre's el sol a l'escullera d'algun poble bonic.
Caminar pel bosc.
Jugar a inventar-se la vida de les persones amb les que et creues pel carrer. Jugar a imaginar d'on venen i on van.

Trobar formes coherents a les incoherents formes dels núvols. 

Entendre alguna cosa que no hi havia manera d'entendre perquè algú te l'ha explicada bé, per fi. 

Abraçar-te. Deixar que m'abracis. Demanar-t'ho. Que ho facis perquè sí, quan més m'agrada i quan més ho necessito i quan més t'agrada i quan més ho necessites.

Pintar-se les ungles de color coral (costa l'import de la manicura en qüestió)

Entendre la diferència entre el color coral i qualsevol altre to de rosa 

Fer un pic-nic a qualsevol lloc, si pot ser un lloc amb vistes. Amb vistes al futur. (import del pic-nic no inclòs)

Recuperar un llibre que vas deixar fa temps i rellegir-lo. 

Deixar un llibre. 

Adormir-se al sofà... després de dinar o veient qualsevol cosa a la tele...

Fer castells de sorra. Fer peixos de sorra. Fer forats de sorra. Fer cargols de sorra. Jugar a ser nens amb la sorra. 

Imaginar com serà el dia que es casi el meu fill gran. Imaginar-lo amb un somriure i amb una llàgrima juganera. Com si faltés poc. Com si faltés tant. 

Menjar maduixes amb molt de sucre (d'acord, maduixes i sucre no incloses tampoc... però són bones i ara, van bé de preu!)

Participar d'una conversa divertida. 

Creure en tu mateix. I en tu, també. 

Tenir un somni. 

Lluitar-lo. 

Fer-lo realitat. 

Explicar-t'ho. 

No tenir por. No tenir por. No tenir por de res. 

Acariciar cabells acabats de rentar. Pentirnar-los. Olorar-los. Trenar-los en trenetes petites infinites fins que t'adormis. 

Aprendre'm el nom d'una planta carnívora i mastegar-lo: atrapamosques. 

Dir-te bona nit. Que em diguis bon dia. 

Enyorar un lloc on no has estat mai. 

Anar-hi. 

Si. Anar-hi.

LA BELLESA DE L'ART DE LA COMBINATÒRIA DE MOMENTS I SENSACIONS

Sempre ha cregut que els llibres et troben. Normalment ets tu que, xafardejant-ne piles, en trobes un que et sedueix i es fa amb tu. Un llibre regalat rares vegades té aquest efecte. Tot i que el títol del darrer regal potser fa pensar en una cosa diferent. En un llibre que ve a tu, que et troba, amb ajuda.
Fa una mica de vent. No molesta, però tampoc permet desfer-se de massa peces de roba. Es treu els pantalons. Nota la sorra colant-se entre els dits del peu. Ell al seu costat. Parlen. Nota les seves mans. Els seus dits. La seva veu tan suau que gairebé sembla impossible. De tan en tan esclata en una rialla. Es mulla els peus. Perd minuts llargíssims mirant la línia de l'horitzó. I minuts llargíssims també en la zona molla, sempre molla, on el mar acaricia i llepa la sorra. Aquesta zona li agrada.
Treu el llibre de la bossa. El llibre que li ha regalat. Aquest llibre de títol tan perfecte. La idea rídicula de no tornar-te a veure. I tan que és ridícula. No pot pensar en res més ridícul ara com ara.
Comença a llegir. El vent continua, suau. La zona que el mar llepa, creix, gairebé els toca els peus. Cada paraula que llegueix li arriba al cor.
Li regalimen dues llàgrimes dels ulls.
Nota les carícies. I el vent. I les lletres. I les llàgrimes. I l'alegria de l'ànima. Nota com de perfecte és el moment. S'estira. Abraça el llibre fort. Plora. Feliç. Imagina el primer capítol d'una nova història. Nota el pessigolleig de la creació a l'estòmag. Nota els seus petons. Nota les petxines petites. Nota la possibilitat infinita de les possibilitats infinites. La bellesa de l'art de la combinatòria de moments i sensacions.
La vida és això. Un art. Aquest art.
Tanca els ulls. Gaudeix del sol tebi. D'ell tebi. Del mar fred. Del vent fred. Del moment perfecte.
Sempre ha cregut que els llibres et troben.
El llibre l'ha trobada. I ell, també.

LA LLETRA A PLAER

Al escriure-la, la traça amb força. És una A, ho sembla.
La fa amb tanta energia que la tinta desborda i després, ja se sap, passa el que passa.
Segueix escribint, però, que ni molt menys ha acabat, que tot just comença. I canvia de lletra i dibuixa una R. La fa gran, suau, senzilla però tan profunda que sembla que ja no quedi tinta.
Rematarà amb una A. Amb una altra A. Si. Una altra. I li encantarà. Les A li encanten.
Quan la tingui acabada, respirarà profund, una mica. Notant el sublim plaer de la paraula. De la paraula escrita, de la paraula llegida, de la que acaba de posar, lletra a lletra, avui, aquí, ARA, al paper en blanc.
Li agrada aquesta paraula.
La devorarà amb plaer. La rellegirà mil vegades i després, sempre, després, sentirà la plenitud de l'ARA i en voldrà més.
Amb les lletres un, no en té mai prou.

NO TINC RES MÉS A DIR-TE

I avui no tinc, amor, res més a dir-te.
Cap més paraula, ni cap més gest, ni cap més plor, ni cap més somriure, ni cap més estona, ni cap més joc, paraula, estona o abraçada, cos a cos o frec a frec.
Avui, no tinc, amor, pas res més.
M'he adormit abraçat a tu després d'estimar-te. D'estimar-te tan que no estiamava res més. I al caure en el son, suau, petit, bonic, perfecte, he despertat en un món on no cal res més, on no tinc res més a dir-te.
No em calen paraules, ni noms, ni etiquetes, ni definicions, ni una. Ni em cal cap altre explicació, per ara.
Conec les pors, conec el món ferotge i també, et conec a tu.
Avui, no tinc amor, res més a dir-te.
Ho guardo tot, perquè si, perquè vols i vull, per demà al matí, al desperar-nos.