Mentida

De bon matí, ja veieu l'hora, el Joan m'explica la notícia.

Ell l'ha llegit a la premsa quan s'ha llevat (es lleva molt d'hora...). Jo la llegeixo i la rellegeixo ara i em sorprèn, m'alucina, m'impressiona.

M'impressiona que una persona es pugui inventar una història tant impactant d'un dels dies més terribles de la història recent.
La història: una dona diu que es una de les poques víctimes supervivents de l'11 S. Explica detalls de la fugida de la torre sud, contacte amb víctimes que van morir, explica la seva història un i mil cops davant de periodistes, homes i dones, visitants de la zona zero... Explica tant bé la seva història que es converteix en presidenta de l'associació de víctimes de l'11 S.
I resulta que és una bona presidenta.

I resulta que és una estafa.
No era a la torre sud aquell dia, la seva minusvalia no prové d'aquell accident, no ha estudiat on diu que va estudiar, ni va treballar on diu que va treballar, no és qui deia ser ni va patir el que diu que va patir.
Buscava formar part d'un col.lectiu, d'un moment, buscava atenció.
Era una impostora.

M'ha recordat a aquell vellet entranyable que deia que havia estat als camps de concentració nazis...

M'ha recordat a totes i cadascuna de les mentides que diem per ser el centre d'atenció...

CONDONS

Avui, llegint la premsa via internet, trobo a El País, dues notícies separades que jo ajunto aquí. La primera, que la fàbrica que Durex té a Rubí tanca i la segona, el terrible titular que diu que 1 de cada 10 adolescents que es avorta a Espanya, ho fa per segon cop.

Aquí les teniu, la 1 i la 2.

La que és important i a destacar i a debatre és la segona sense cap mena de dubte i cal aprofundir-hi. Resulta que:

- Cada any augmenta espectacularment el nombre d'embarassos no desitjats entre les adolescents espanyoles.

- Cada any es practiquen més avortaments entre adolescents

- Que parlem de noies entre 15 i 19 anys

- Que 1 de cada 10 d'aquestes noies es torna a quedar embarassa i torna a avortar

- Que els adolescents substitueixen els condons per la marxa enrera

- Que l'educació sexual a les escoles i als instituts no funciona, que les campanyes institucionals no funciones, que hi ha moltes coses que no funcionen...

- Que el sexe no és només sexe.

A mi, aquestes coses em posen els pèls de punta! Aquestes xifres em fan creure que alguna cosa no funciona en aquesta nostra societat d'avui i que el futur no pinta massa bé! Em pregunto coses com:

- Aquestes noies: com accepten tenir relacions sense preservatiu? I com ho permetent /accepten / proposen els nois?

- I totes les malalties de transmissió sexual que es posen en joc?

- I la sida?

- Quins mecanismes mentals - socials es posen en marxa per evitar prendre precaucions en un tema tant important com el de les relacions sexuals?

- Que no hi ha educació al respecte? A les escoles? A les cases? A les famílies?

- Com es pot considerar l'avortament una solució?

- Què queda d'allò tant fantàstic del "póntelo, pónselo"

Son temes que em preocupen. A mi m'agrada el sexe i l'he practicat des de l'adolescència però mai se m'ha acudit fer-ho sense preservatiu.

No es posa en joc només la vida d'algú que encara no existeix. Es posa en joc la pròpia vida.

I la fàbrica de Durex que tanca... hi ha una relació malèvola en tot plegat... n'estic segura...

Puc dir una cosa?

Quin gran invent les tertúlies!
Un grup de gent, més o menys coneguts o reconeguts, que xerren, amb més o menys coneixement del tema que hi ha sobre la taula.

Les tertúlies entre amics, de sobre taula, de bar o de dòmino, em semblen lícites i formidables. Ara, s'ha de tenir en compte que hi ha altres tertúlies, les dels mitjans de comunicació, que tenen algun altre objectiu a part del de passar l'estona. Aquestes tertúlies busquen informar i donar l'opinió dels experts en el tema, dels afectats, dels que tenen a veure amb allò del que es parla.

Mireu: cal anar molt amb compte amb aquestes coses perquè son perilloses. Avui he sentit una tertúlia radiofònica de caire seriós i solemne on es parlava de les millores que necessita la nostra societat per afrontar el tema de la maternitat /paternitat: que si baixes laborals, que si incentius econòmics, que si excedències, que si guarderies...

El tema em sembla important i necessari de debatre, però quina ha estat la meva sorpresa quan a la tertúlia no hi havia cap expert/afectat/entès que fos dona!

Ostres! Parlem d'un tema que, en aquesta nostra societat és eminentment femení perquè, no ens enganyem, afecta més a les mares que als pares el fet de ser mare o pare en vinculació amb el món laboral i no hi ha ni una sola mare o dona que doni la seva opinió?

No s'ha convidat a cap dona mare a dir què en pensa? Quines son les necessitats què te? Quines mancances hi ha?

Us ho diré ben clar: jo no tinc la solució al problema de compatibilitzar el món familiar amb el laboral que pateixen les dones quan decideixen ser mares, però si que he tingut el problema.

I com jo, totes i cadascunes de les dones treballadores que volen ser mares i ho son.

Algú em pregunta la opinió? Algú els hi pregunta?

Fem tertúlies de bar al bar i tertúlies com cal on cal.

No fotem el tonto i menys amb temes tant importants!

El president que no recorda que va ser president

Quan jo vaig néixer, la transició ja estava en marxa. Ni la recordo ni sé massa bé què passava en aquest país un cop jo ja era al món. El primer president de govern que recordo és Felipe González, i perquè hi va estar molts anys.

No m'interessava massa ni la política ni la història i ara que he canviat una mica i que les dues coses ja m'interessen més, ja no sóc a temps de reviure aquells temps de cap altra manera que no sigui escoltant o llegint.

Avui, al cotxe, al matí, escoltava la Cadena Ser i he enganxat just el moment en que feien un perfil més o menys biogràfic del nostre primer president democràtic, Adolfo Suárez. Avui fa 75 anys i la visió que n'han fet m'ha emocionat.

Fa temps que pateix la malaltia de l'alzheimer i els seus records ja no són seus.

El nostre primer president no recorda perquè va ser tant important per tots plegats, ni tot allò que va significar, no recorda ni tant sols, que va ser el nostre president.

Des d'aquí, i pensant que jo tampoc recordo res d'aquell temps, el meu homenatge a l'home i al polític, la meva felicitació per Adolfo Suárez.

Dilluns de tardor

Em llevo sota un cel de tons càlids.

Em desperten, de bon matí, els meus Joans i me'ls trobo els dos dins del llit, fent-me riure.

El cafè és bo i el cel continua taronja, especialment bonic, avui.

No hi ha cotxes a la carretera i el nen m'acomiada amb un somriure quan el deixo a la guarderia.

He fet hamburgueses estil casolà per dinar i les notícies horripilants que, com cada dia, sento a la ràdio, avui no m'importen tant.

Tinc sopar amb una bona amiga aquesta nit i els encostipats van de baixa.

El cel ja no és taronja però encara en noto la calidesa a dins...

Què voleu que us digui, és dilluns i la tardor no em sembla pas tant depriment...

UN REGAL

Us han regalat mai una cosa que no pot ser regalada? Una cosa intangible, immaterial, impossible, atemporal?
Us han regalat mai una ciutat? Un tros de mar o de cel? Unes ratlles?
Us han regalat mai un somriure, un petó, una abraçada?

Us han regalat mai una vida sencera?
Us han regalat mai un grapat de bons records que creieu haver perdut?
Us han regalat mai un secret, una paraula, un vent glaçat, un núvol blanc?

Aquests regals, els intangibles, atemporals, immaterials i impossibles són els millors regals del món.

Regaleu-los. Deixeu-vos regalar.
Jo, em deixo...

Febre

Dissabte matí. A casa estem tots malalts. Malalts d'aquella manera, sense prou febre per fer llit i amb massa febre per fer res. Fa més d'una setmana que dura i quan sembla que et recuperes, torna el mal de cap, el dolor i la boca seca.
Tot costa més quan estàs malalt, oi?
Costa moure's, aixecar-se, pensar... pensar costa molt.
Doncs imagineu-vos escriure!
Sigueu pacients amb el post insubstancial d'avui...
Potser demà ja em trobaré millor...

La culpa

La meva àvia, que era una dona molt sàvia sempre deia que "la culpa és molt lletja i ningú no la vol". I tenia raó. La meva àvia i la cultura popular que, d'una manera planera, escenificava (i com!), un dels mals més grans de la nostra societat: el de treure's les puces de sobre, senyalar el veí, mirar cap a un altre costat, dissimular i no acceptar mai que, si les coses fallen, potser també sigui culpa nostra.

Passa a nivell generalista, polític, social i cultural i passa també, cada dia, aquí mateix. " Això no és culpa meva" "No ho vaig entendre així" "Això no ho porto jo" " Això no ho diu enlloc" i una colla més de frases semblants.

Senyores i senyors: l'esport nacional d'aquesta petita terra nostra és no acceptar els errors i fotre-li la culpa als altres. Tots els problemes són heretats, però les solucions les trobem nosaltres. Totes les coses dolentes les ha fet el veí i les bones, totes totes, les he fet jo.

I així anem.

La culpa és lletja, lletjíssima... o això, o és del cha, cha, cha... ja se sap...

Despullada

Hauré d'anar despullada pel món.

No hi ha cap samarreta que em convenci.

L'espanyola, així, tal qual, i més en mans (fent-ne bandera) de la gent del PP, em fa angúnia, m'esgarrifa i em fa por. No crec en una Espanya única, unida, i igualeta per tothom. No em sento massa espanyola i menys així.

Jo em sento catalana. Em sento perquè en sóc. I potser no sóc "la catalana perfecte" que busquen alguns nacionalismes... penseu que tinc arrels de la Castella profunda, arrossego cognom castellà, se m'escapen expressions i paraules en llengua espanyola i de la independència, amics meus, n'hauríem de parlar. I molt.

Em sento catalana i ho sóc i amb la bandera de Catalunya si que m'hi identifico... però amb una samarreta de les seleccions catalanes? NO.

I ja sé que molts em dirien que és un símbol d'una cosa més gran i més important, però en aquest cas no és el símbol de res: és que els nostres representants de CIU i ERC han anat al congrés a demanar just això: seleccions catalanes.

I no com a símbol de millores socials, educatives, sanitàries i de competències... No com a símbol de la nostra llengua i la nostra particularitat... No, no... han anat a demanar que les samarretes de les seleccions catalanes siguin legals...

Mireu, jo, davant de coses com aquestes em plantejo dues coses: la primera que a aquesta gent, que a vegades semblen nens, els uns i els altres, els que llueixen la catalana i els que llueixen l'espanyola, els paguem el sou entre tots i la segona... que jo vaig sense etiquetes i sense samarretes.

Jo: despullada.

8

Avui, aquest, aquí i ara, és el post número 100.

El dedico a la nova data de l'estrena de "8 raons i 1/2", que passa al dia 8 d'octubre, just unes hores abans del dia en que faig 28 anys.

Avui, 8.

ESPERANÇA?

Xafardejant blogs a última hora de la tarda, trobo aquest post del Marc Vidal.

I li subscric cada paraula (malgrat alguna apreciació ideològica) i ploro d'impotència amb la imatge.

Aquesta imatge.

Hi deixo un comentari esperançador (?).
Aquest:
Dies com avui, si.Amb imatges com aquesta, si. I el que és encara més dur és que la major part de la gent que ven la seva vida per jugar-se-la creuant el mar i arribant a les costes d'aquí per mirar de viure millor, no apareixen a cap estadística ni a cap imatge. Són PERSONES que moren al mar, que perden la seva vida intentant viure-la en un lloc millor. Les xifres son esfereïdores i per això em posa de tant mala llet que hi hagi gent que es dediqui a pagar guerres del petroli amb excuses inexistents, guerres on moren civils: dones, homes i nens. Molts INFANTS que mai tindran INFÀNCIA. Infants que es faran homes que intentaran arribar a les costes d'Espanya...Saber que l'espiral es podria trencar i no es trenca, em fa voler, a mi també, donar-me de baixa del gènere. Tot i que, és des d'aquest mateix gènere, que es denuncia el fet i es lluita. Cal perdre l'esperança del tot?




ELS NENS TENEN DRET A SER NENS, HÒSTIA!

Cambra a la tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?

Gabriel Ferrater

de l'antologia poètica catalana que en Jonay Roda ha versionat en una preciosa dramatúrgia per al projecte Teatre i Literatura

Les Amistats Perilloses

Ahir a la nit brindàvem, tots sis, per les amistats perilloses. I ens referiem i no ens referíem a nosaltres mateixos. Les amistats perilloses son les més interessants. Son perilloses perquè impliquen implicació, interès, atenció, treball, voluntat, desig de complaure i de ser complagut.
Va ser un bon sopar. Envoltats de gent, però sols. Només nosaltres. I a la nostra ment, també la resta de nosaltres que no ens acompanyava ahir per motius diversos.
Vam xerrar de tot, sobretot de la nostra perillosa amistat i vam imaginar un futur de cortines blanques, de roba o no, de parlar més a poc a poc, fent silencis enmig les frases més importants. Vam riure de nosaltres, de les nostres anècdotes, dels veïns de taula, de tot i de res, d'un prèssec. Vam gaudir de la nostra perillosa amistat.
Perillosa perquè si, perquè implica projectes i implica nits d'estar plegats...

Ja ho deixa Shakespeare, "la vida és una obra de teatre i cadascú de nosaltres, representa el seu paper..."

ALTO!

Atenció! Agafeu agenda i canvieu la data de l'estrena de "8 raons i 1/2"!

De moment: oblideu-vos del dia 24!

Problemes de so impediran tenir-ho tot a punt! Com que volem que se senti supremament i que tots els efectes estiguin a lloc, caldrà esperar!

En breu us anuncio nova data d'estrena. De moment, paciència....!

Reivindico el plaer

Reivindico el plaer d'allò inesperat, d'allò petit, d'allò senzill, d'allò espontani. Del que passa sense estar previst i ens fa feliços, ens remou, ens pessigolleja i ens converteix en éssers afortunats, especials, vius.

Parlo d'aquell moment únic quan el meu menut es desperta més d'hora del previst i l'acabo tenint amb mi, al llit, jugant a fer-lo riure, buscant-li pessigolles i sentint com pronuncia síl·labes incomprensibles mentre somriu i em mira.

Parlo d'aquell moment especial de complicitat, remenant paelles a la cuina amb el meu company de vida mentre parlem de teatre i preparem uns spaguettis.

Parlo de just aquell moment en que em poso a visionar les hores de making off de "8raons i 1/2" i recordo, redescobreixo moments que em van fer compartir molt bones estones amb gent fantàstica.

Reivindico el plaer d'aquests moments. Del moments normals, quotidians, menuts i de colors càlids.

Reivindico el plaer de ser, viure, sentir i gaudir.

Vídeos i altres històries

Intento fa dies penjar un vídeo de youtube aquí al blog.

Un vídeo, que de moment, l'únic que puc fer és lincar-vos:

AQUÍ

És el muntatge musical final de l'últim capítol de la quarta temporada de Nip Tuck. M'encanta. Per la música, pel contingut, per la lletra, per la sèrie, pel muntatge audipovisual i per tot plegat.

Avui, que és dia de reflexions internes sobre on sóc, què faig amb les meves decisions i cap a on vaig... avui que es dia de dir no, de dir si i de plantejar-me baixar el ritme, és un bon vídeo... bé, un bon link.

(algú m'ensenya a penjar vídeos?)

De nou...

Sóc de nou al despatx després de molt de temps amb sensació de normalitat, de que tot ha tornat a començar. Tot torna, tot passa, tot canvia i tot es manté. La vida és una estranya marea que a vegades, s'endú tota la sorra de la platja i, a vegades, ho deixa tot impertorbable.

Avui, tot continua igual i tot és diferent que ahir.

I jo, també. Una mica més farta de sentir parlar tant de nacionalisme, catalanisme i ismes varis. Com si només alguns tinguessin el dret de ser catalans, com si català no ho pugui ser qui ho senti, qui ho vulgui.

A la ofrena del 11 de setembre que jo vaig viure, l'agrupació més aplaudida i que feia més goig, era la del col.lectiu andalús. I es veu que cada any és així. I jo, veient això i sentint segons qui, penso que la meva Catalunya és més la Catalunya del carrer que no la del Parlament.

Que tothom pugui fer ofrenes florals, sentir-se català i viure en pau.

Altres temes son més per tenir titulars i moments de glòria televisiva, que per canviar un país que, segons el meu humil criteri, no està tampoc tant malament.

Diumenge POST / Post de Diumenge

Avui és diumenge i és el diumenge post "Torna-la a tocar, Sam!".I per tant, això que escric és el post de diumenge post.

L'obra va anar molt bé. Crec que no havíem tingut mai tants problemes tècnics i tant a última hora com diumenge. El local té les limitacions que te i els tècnics eren nous per nosaltres i mai havíem assajat amb il.luminació i so i tota la pesca.

I estàvem nerviosos i anàvem justos de temps, però ho vam fer. Un cop més CATARSI TEATRE va pujar dalt l'escenari i ho va aconseguir.

Va ser la primera vegada, en molts anys de fer teatre, en que m'ho miro tot des de la platea. En gairebé totes les obres on he dirigit també he actuat o he estat rera bambalines ajudant. En aquesta no. Vaig seure a la taula dels tècnics, al mig del pati de butaques i vaig observar.

Observar els MEUS nois, les MEVES noies.

Quan surten allà dalt a l'escenari, quan veig el Joan (esplèndidament divertit), la Rebeca (fantàsticament seductora), el Vador (controlat i ben vestit), el Fran (quin Bogart!), la Pat (sempre és un plaer treballar amb ella encara que no s'ho sàpiga fins 5 minuts abans) i la Yaiza (genialment camaleònica) sento que, en cadascun d'ells, en aquells moments, hi ha alguna coseta meva. Alguna cosa que, després de tantes nits d'assaig, he deixat en ells. I hi reconec un gest, un to, un posat, una mirada i noto tota la complicitat, tota la màgia del teatre, del teatre de Catarsi.

Saber que entre bambalines hi tenia la Laia, la Roser i l'Àlex m'aportava tota la tranquil.litat necessària per mirar de que llum i so anés bé.

Llum i so va ser el pitjor. I n'estic contenta. I orgullosa.

I els ho volia dir: SER de CATARSI és un plaer.

Gràcies per la meravellosa (encara que caòtica) tarda-nit de divendres!

Us estimo!

Today is the day...

Si senyores i senyors! Avui és el gran dia! El dia d'estrena de TORNA-LA a TOCAR, SAM!

Aquesta nit, avui, divendres a les 22.30h al Cinema-Teatre de Llinars.

L'obra, un Woody Allen és bona i nosaltres ho farem tan bé com podrem... així que... nit de teatre a la Festa Major de Llinars!

Recordeu, que si avui no podeu venir, no passa res: segona oportunitat el proper 31 d'octubre al Teatre de Ponent de Granollers!

Fins ara! I molta merda CATARSI!

Ah... i un últim apunt: si algú em llegueix al Vallès, avui em començarà a llegir per partida doble!

El país sense exèrcit

Dino amb un bon amic meu per demanar-li un favor per l'obra de teatre i enllestim en cosa de 10 minuts. La resta de la sobretaula la dediquem a parlar de les seves vacances. Ha passat 25 dies a Costa Rica i n'ha tornat enamorat. Em parla d'un país, especialment la zona del sud del Pacífic, on les portes de les cases no tenen pany i les platges encara són desertes i el bosc, frondós i abundant, gairebé toca l'aigua.

Em parla d'hospitalitat i d'amistat, de gent fantàstica, oberta, lliure. De gent que potser no saben llegir ni escriure, però que saben el que és donar-se als altres sense esperar res a canvi.

Em parla de pescar tu mateix dalt d'una barca i saltar a la platja i, en un foguera, d'una platja només per tu, coure't el peix i menjar-lo.

Em parla d'un canvi de valors i de necessitats, de com de ridícul és l'afany capitalista i materialista.

No hauríem de voler col.leccionar cotxes, cases i bitllets, sinó amics...

A més, Costa Rica, és un país sense exèrcit. El va abolir, precisament, un català. I això que no hi hagi exèrcit, ja és el súmmum de la perfecció.

Casablanca

RICK: Los nombres son Victor Laszlo y señora.
ILSA: ¿Pero por qué?, ¿por qué mi nombre?
RICK: Porque te irás en ese avión.
ILSA: No lo entiendo Richard, ¿y tú?.
RICK: Yo me quedaré aquí con Renault hasta que el avión haya despegado.
ILSA: No, Richard, no, ¿qué te ha ocurrido?. anoche dijimos...
RICK: Anoche dijimos muchas cosas. Tú dijiste que yo tenía que pensar por los dos, y después de hacerlo he llegado a la conclusión de que debes ir con Victor, que es a quien...
ILSA: Pero Richard, no...
RICK: Por favor, escuchame. ¿Tienes idea de lo que deberías soportar aquí?. Lo más problable es que los dos acabáramos en un campo de concentración. ¿No es así Louis?
RENAULT: Me temo que Strasser insistiria en ello.
ILSA: Lo dices sólo para que me vaya.
RICK: Lo digo porque es verdad. Tú y yo sabemos que perteneces a Victor, eres el impulso para que el siga adelante. Si ese avión sale, y tú no estas con él, lo lamentaras.
ILSA: ¡No!
RICK: Tal vez hoy no, puede que mañana tampoco, pero sucederá algún día.
ILSA: Pero... ¿y nosotros?.
RICK: Siempre nos quedará París, no lo teníamos, lo habíamos perdido hasta que tú llegaste a Casablanca. Anoche lo recuperamos.
ILSA: Te dije que no volvería a dejarte.
RICK: No lo harás. Yo también tengo una misión, a donde voy no puedes seguirme, lo que he de hacer no puedes compartirlo. No pretendo hacerme el altruista, pero comprende que los problemas de tres personas no importan gran cosa en este enloquecido mundo. Algún día lo comprenderás.

Destí

Que sigui el destí, capritxós com sempre, el que ens allunyi o ens separi. Que sigui ell i no nosaltres el que decideixi el com, el quan i l'on del retrobar-nos. Que sigui així, més sorprenent, menys premeditat, menys buscat, que sigui i prou.

Les casualitats existeixen, son a tot arreu. Que siguin elles, malèvoles, les que decideixin.

Que sigui tot com ha de ser, sense provocar res, sense buscar res, sense intentar-ho... que les coses passin perquè han de passar.

Que sempre poguem dir... va ser cosa del destí...

Dilluns

Dilluns 3 de setembre. Sí... ja sé que ho saps. Sé que saps que és dilluns i que es dia 3. Torno a estar de mig vacances. Cremo els darrers dies abans de tornar a començar.

Començar els dies de rutina: de despertador, de guarderia, de Granollers, de feina... Dies de gimnàs, de teatre un cop a la setmana, de cinema de tant en tant, de tornar a escriure, de tardor, d'hivern...

Avui el dia em rep amb un preciós sol de color taronja.

Que el taronja sigui el color dels meus últims dies de vacances...

Imperfectes

Encara que les coses no siguin perfectes, passen al teu costat i amb això, ja en tinc prou.

Hi ha dies en que...

Hi ha dies en que no saps que dir...

Dies en que estàs més silenciós alhora d'escriure el post.

Dies que penses... i què explico avui?

Comento com de feliç m'ha fet veure l'Adrià després de tant de temps?

O potser com de cares arriben a ser les coses per les escenografies de teatre?

Comento que ara, tranquil·lament, aquí, a casa, amb la meva copa de vi blanc i rellegint antics comentaris que heu deixat als posts em sento feliç?

Hi ha dies que no sé què dir...

Així que... silenci.