EL QUE ES POT PAGAR AMB DINERS

Ahir, coses de la vida, em van dir que havia de pagar molts duros on no ho tenia previst. O poc previst, vaja. Una certa sensació d'estafa es va escampar per tot arreu i especialment pel meu estòmac. Finalment, una veu de la consciència-àngel de la guarda molt maternal que tinc em va dir: "Tu tranquil.la, tot el que es pot pagar amb diners, no val res". I sonarà a tòpic, a cursi o a mentida, però hi estic d'acord.

Els diners només són diners i no serveixen per massa coses, la veritat: comprar i pagar... i poca cosa més. Costen hores i quilòmetres de guanyar, costen esforç i hores i sovint són la clau que obre moltes portes: la de l'escola bressol, la del cotxe, la de casa, la del supermercat, la del lampista, la del cinema, la de les vacances... Però ja està.

Avui tinc un sopar a casa que em fa molta ilusió per cel.lebrar l'aniversari del padrí del meu fill, el meu millor amic. Seurem a la taula, pocs però contents, i riurem, xerrarem i parlarem de tot i de res. Quant val això?

Una bona amiga m'ha enviat un mail dient que la seva vida funciona, que és feliç, que ha trobat el seu lloc i jo me n'alegro moltíssim. Quants diners val aquest mail? Aquesta felicitat?

Ara aniré a gimnàs amb la meva mare i després a buscar el meu fill a l'escola bressol i després, prepararé el sopar amb el meu company de vida... quants diners costa passar temps amb els meus? Amb els que estimo?

Quant val allò que tu ja saps?

Els diners només són diners.

I sonarà a tòpic, a cursi o a mentida... però tot el que es pot pagar amb diners, no val res. Res de res.

.

BRINDO

Brindo amb vi rosat fresquet per l'amistat, per les xerrades agradables que fan canviar els plans i allargar la sobretaula. Per riure, molt. Per xerrar, per criticar, per parlar de l'un i de l'altre i de l'altre. Per parlar de la vida, de l'amor, del desamor, dels mails, de les fotos, de les farres passades i les futures, per parlar de tot i de res. De cotxes.

Brindo també amb una mica de limoncello per trobar-se, de tant en tant, amb gent que et ve de gust i gaudir de saber que la vida no està controlada i que tot plegat és una sorpresa continua.

Per desfogar-se i explicar detalls i no explicar-ne. Perquè si, perquè val la pena menjar xocolata i sommiar que tot és possible i que un viatge et canviarà la vida.

Brindo per les bones amistats, aquestes, les que brinden pel mateix.

.

EL QUE FALTA PER FER

Una tranquil.la conversa entre els meus veins de tren d'aquest matí parlava sobre les coses que ens falten per fer. D'ara fins que ens morim, s'entén.

Una teoria afirmava que més val no tenir res pendent perquè tot plegat es pot acabar demà i l'altre teoria proposava que no, que més valia tenir coses pendents, perquè sinó, no hi ha ilusions per demà, si és que al final no s'acaba.

Tenir-ho tot enllestit per si de cas demà no hi som o simplement, anar guardant algun somni per demà, per si de cas demà encara som aquí.

Potser simplement sigui una qüestió d'estar tranquil amb el que s'ha fet fins ara, d'estar content i satisfet, per si de cas... i de tenir somnis i coses pendents, per si de cas també...

A mi em falten per fer infinitats de coses, però si us he de ser sincera, sóc feliç amb tot el que he fet i el que tinc.

I demà... ja ho veure...

SOBRE EL NOSTRE PETIT PAÍS

No parlaré de política. No vull ni em ve massa de gust. Que cada partit es baralli com vulgui, pari la crisis com pugui i s'espabili, que ja som prou grandets tots plegats.

Parlaré d'una cosa encara més profunda que la política... la consciència, l'interès que sentim, allò que ens mou.

Molts dels que som d'aquest petit país acostumem a dir que som un petit país diferent del gran país que ens acull, que som especials, que anem més endavant, o més ràpid o millor.

D'altres diem que som d'aquest país que ens acull, però que som més llestos o més inteligents o més capaços de generar riquesa.

Sabeu que us dic? Que ja no em crec res.

Senyores i senyors, tots, els del petit nostre país i els del gran país que som o ens acull o ens envolta... tots, vam paralitzar la nostra vida per seguir les evolucions d'un actor amb guitarra de plàstic cantant una merda de cançó en un programa infumable de cutre tallatge audiovisual amb un comentariste suat i pesat on el que menys importa és la cançó en si.

Dissabte a la nit no hi havia ningú al carrer. Els que vam comprar les entrades a l'avançada per anar a veure com un mite cau en picat per un mal guió, pensant que tothom seria al cinema, fent cua, com un dissabte qualsevol o més, vam alucinar de veure que no hi havia cua, que no hi havia pràcticament ningú.

Em negava a creure que fos per Eurovisió. M'hi negava rotundament, potser perquè jo sóc d'aquelles que si que creuen que som diferents, no per ser del petit país, sinó perquè hi ha alguna cosa més que el cutrerio i la tonteria i coses tant antigues... però les dades pures i dures, les de les audiències... no menteixen mai.

El programa més vist en 6 anys. El minut d'or de la història de la televisió quan el senyor que perrea va cantar, 78% de share. Tot el país mirant la tele, mirant allò.

Dimiteixo.

Dimiteixo del nostre petit país. D'aquest, del de l'interès i la consiència atrapades en 4 passos.

UN PETIT CANVI

Moure un moble de lloc, petit o gran, perquè ve de gust modificar la situació vital en l'espai normal.

Canviar les catifes, les cortines, els punts de llum.

Moure els llibres. Ara tenir-los de petit a gran, ara per colors, ara segons la tapa que ténen, la temàtica, l'autor, la lletra amb la que comença el títol.

Treure el quadre d'aquí. Posar-lo allà. Posar-ne un altre.

Canviar les fotos de dins dels marcs. Canviar els marcs de les fotos.

Tallar-se els cabells. Molt o poc. Molt.

No pensar malament del desconegut.

Decidir-se per un plat que no has provat mai en el teu restaurant habitual enlloc del plat habitual. Provar-ho. Per què si.

Pintar-se les ungles. De color vermell.

Tancar el llum, tancar l'aixeta, tancar la calefacció.

Posar llenya a cremar. I cremar més coses.

Entendre que no sempre totes les coses són fixes i previsibles i iguals.

Canviar els gots, els plats o els coberts de sempre.

Posar-se un jersey d'un color que mai t'hauries pensat que et podries posar.

Arriscar-te a veure una pel.lícula en versió original.

Dir que si. Avui. Només avui.

Un petit canvi...



.

EL MÓN

Les herbes li tapen els peus però ell no deixa d'insistir en caminar i acostar-se fins la barana del jardí, des d'on es pot veure la carretera i els grans camions de colors que tant el fascinen.
La gorra li va gran i potser encara no és prou gran per enfilar-se damunt la pedra plana i somniar que va a cavall, que ell mana.
Tanca i obra la porta del sorral i el diverteix més la maniobra repetida que fer els castells amb la sorra.
S'ha assegut una bona estona sota el desmai i mirava, amb els seus ulls petits, avui grisos, el vent com feia jugar les fulles allargassades que acaben de sortir-li a l'arbre que presideix el jardí.
Tocar la terra, reconèixer un rostre en una fotografia, mossegar una torrada, les pedres...
Tot és una veritable aventura.
Potser encara és molt petit o potser perquè és molt petit que tot això... l'herba, un tren fet amb maquinetes, l'aigua o el so del suau teclejar, es converteix en una aventura meravellosa.
A vegades m'agradaria veure el món a través dels ulls del meu fill, però després sé que no, que no vull això, que el que vull és exactament el que tinc, el meu món i el meu fill que el mira agafat de la meva mà.

OBLIDAR

He oblidat alguna cosa.

Ho sé. Ho noto. Sento que he oblidat i aquest oblit se m'ha enganxat al paladar, a la pell, a la punta dels dits.

El què, el com, el per què se m'escapen.

Tinc un blanc i sé que cal pintar-lo, que hi he d'escriure alguna cosa. Tinc un buit però no recordo com s'havia d'omplir.

Noto una mica d'angoixa. Només una mica. Aquell pessigolleig, el dubte de si era important, imprescindible, únic. Sento que aviat serà massa tard.

He oblidat alguna cosa.

Ho sé. Ho noto. Sento que he oblidat i aquest oblit se m'ha enganxat a la punta de la llengua, a les pestanyes, a la boca de l'estòmac.

Tantes vegades que voldríem oblidar una paraula, un fet, un cor que es trenca, el passat, aquella conversa, aquella carta, el mail, aquell petó equivocat, aquella història de por... i no podem, se'ns enganxa a dins i ens fa mal cada cop que respirem i avui, que el que cal és recordar, tampoc no puc...

No sempre dominem allò que creiem dominar.

Ho hi ha remei. Blanc.

He oblidat.

.

ENCARA NO ESTIC BÉ

LCL





Encara no estic bé.

Diguem que ja estic en marxa, i treballant i amb l'activitat normal però encara no em sento pas al 100%. Ni molt menys. Però un no pot parar massa. No està permès.

Serà una setmana liada i la pila de papers pendents, mails pendents i llista de coses pendents de moment, m'aclapara més que una altra cosa.

Tot es farà. A poc a poc. Antibiòtic a antibiòtic. Lletra a lletra, com cal.

Es respira aire de dilluns però tinc la sensació que el cap de setmana ha passat massa ràpid. Especialment dissabte. Molts ja han parlat de la presentació de LCL, però trio el post de l'amfitrió a l'encapçalament i aquí el d'en Jesús M. Tibau que m'ha agradat, mira.

Va estar bé. Ho hagués gaudit molt si no fos perquè últimament estic anginada i força íntima. Vaig saludar vells amics i algun de nou i ja he llegit algun dels cent post. N'hi ha que m'encanten!

Encara no estic bé del tot.

Demà... potser...



.

INTIMITAT

He estat 2 dies en l'intimitat. En la intimitat del meu sofà, del meu llit, de casa meva, dels meus íntims, del meu coll i les meves angines. Encara avui estic en la més estricta intimitat.

Demà sortiré i a la tarda ens veurem a Vallromanes, espero. De moment, però avui, seguiré entre mantes i coixins i algun mail de feina i no feina.

La intimitat és important. M'agrada. Em protegeix. Em fa sentir segura. Casa meva és la meva intimitat, la meva força, el meu refugi. Els meus són la meva llar. Tots tenim una llar, aquella llar íntima, bonica, nostra, feta a mida, amb aires d'eternitat.

No acabo d'entendre que la intimitat sigui tant fràgil.

Ni la vida.

Hauria de ser la cosa més forta i segura del món.

I hauria de ser realment íntima. Sinó, no té cap valor.

Retorno a la meva íntima intimitat.

Gaudiu també del silenci que fan les no paraules.

Pot ser molt íntim.

.

LA MÀGIA DE LES LLETRES

He fet serivir gairebé dues hores de transport públic. De Terrassa a Granollers he tardat (en teoria si els horaris es compleixen és una mica menys) 2 hores i 5 minuts. Les capitals de comarques veïnes estan meravellosament comunicades, no trobeu? Haver d'anar al centre de Barcelona per arribar al despatx és d'una lògica que em supera! Ferrocarils, metro i Renfe. Amén.

Potser si que hem de contaminar menys, potenciar el transport públic i anar en bicicleta, però una ajuda coherent no aniria malament.

El tema però, és que aquestes hores perdudes no han estat perdudes perquè m'acompanyaven lletres. No massa bones, ni excepcionals en argument o en estil. No massa destacables, ni massa divertides, però lletres. Lletres que explicaven una història i que, per tant, tenien la màgia de poder transformar les estones mortes en estones vives, en tot allò que un és capaç d'imaginar i algú altre capaç de llegir.

Llegir ens fa més grans, més rics, més viatjats i menys emprenyats amb la Renfe. És un fet.

.

ANADA I TORNADA

He vist el mar enfadat, blau, blanc, picant fort contra les roques.
He vist pluja quan anava i també, pluja al tornar. He vist les pedres molles, les del camí i les de les cases i les dels penyassegats.
He jugat a pilota sota gotes tímides en una plaça de flors.
He fet un castell de sorra amb sorra xopa i m'han despertat els xiscles de les gavines.
He dormit sota el tintinejar de les gotes i m'he despertat amb el mateix so.
He sentit dir la paraula "pilota" amb una ilusió que no sabia que es podia tenir per les coses conegudes però noves.
He pensat que, sense anar massa lluny i anant-hi amb els companys de cada dia, he fet coses meravelloses que no havia fet mai.
Només en un viatge d'anada i tornada...

.

PAUSA

Paro un segon l'activitat. Em preparo un cafè amb aquestes meravelloses cafeteres que ho fan tot elles soles. Hi afegeixo llet. Agafo un parell de crosanets i m'assec davant de l'ordinador, però no a treballar, sinó a desconectar, a llegir les paraules d'altres, a escriure les meves.

Plou. Els vidres dels amplis finestrals del meu despatx estant plens de perles transparents i sento un tranquil tintinejar. Ja és divendres, per fi. Demà marxarem unes hores, a perdre'ns prop del mar, a recarregar bateries, a desconectar.

Han estat unes setmanes (pont inclòs) de no parar i en vénen un parell més també d'activitat al màxim.

Que plogui. M'agrada. Que passi el refredat del tot. Que el meu fill propuncii com ho fa, la paraula estrella. Que aquesta felicitat que tu ja saps que sento i compartim, duri...

Acabo els crosanets, i assaborejo el cul del cafè. La pausa s'acaba...

Demano un desig...

Ja és divendres.

SALTAR-SE LES NORMES

Ho heu provat mai?

Allò de fer just el que us han dit que no podíeu fer? Just allò que sabeu que està prohibit? Que té un NO grabat a la porta?

Heu fet mai una anti convenció, una tafaneria, una travessar en vermell?

Ho heu fet sabent conscientment que ho feieu... o va ser sense voler?

La vida és un seguit de normes i convencions socials. Un munt de "això si i això no". Una incomptable llista de coses que estant mal vistes, prohibides, excloses...

N'heu fet mai una d'aquestes?

La sensació va ser plaent?

Sovint, saltar-se un norma, per petita que sigui... creuar la línia, traspassar, provar, tastar, incomplir, no fer, fer... es converteix en un pessigolleig terrible de plaer a l'estòmag.

Oi?

.

SALVATGES

Ahir em van explicar un cas de comportament salvatge...

Fa anys, quan l'home blanc arribava per primera vegada a la selva Amazònica per colonitzar-la i blanquejar-la i economitzar-la i destrossar-la, van conèixer algunes tribus que feia anys que hi habitaven. Van detectar un comportament estrany entre els pares d'aquestes tribus. Només es permetien tenir 2 fills. A partir del tercer, els mataven al néixer.

Els homes blancs, espaordits d'aquest comportament inhumà i salvatge els van preguntar, finalment, perquè ho feien. Un pare els va respondre. "Nosaltres, la parella, som dos. Només podem tenir dos nens, per portar-ne un cadascun quan correm, fugint de l'home blanc."

Sovint la civilització és el comportament més salvatge de tots.

RECORDES EL GUST DEL PRIMER GELAT DE XOCOLATA?

Mmmm...
Crec que simplement...
Deliciós!

PRIMER ANIVERSARI

Avui fa un any just que aquest blog va començar a caminar!
1 any!
N'estic contenta.
18.000 visites, 256 posts, 1000 comentaris, vosaltres, vosaltres, vosaltres!
Gràcies a tots!
I, encara que només són paraules... m'encanta compartir-les amb vosaltres i n'hi ha per molts anys més!