20081031

AVUI


He fet panellets i he torrat castanyes. Foc a la llar de foc i temps humit. Ganes de casa, de tu, del menut, de descans, de calma. Ganes de nosaltres i de desconectar.

Ganes de simplement gaudir del temps, notar que estem junts, que aviat serem un més, que tot és possible si nosaltres ho fem possible.

Avui és l'últim dia del mes.

I tot em sembla més tranquil, més pausat, més relaxat...

Vaig a veure com torren castanyes a l'escola i com els nens corren pel pati mullat. M'oblido de la feina i de la llista de coses i dels impossibles...

Avui toca entendre que demà és festa i... i ja està.

.

20081029

UN VELL AMIC


Avui he tingut notícies d'un vell i bon amic. D'aquells incondicionals. D'aquelles que acceptes com són i t'estimen com ets. D'aquells. Primer m'ha trucat i després m'ha vingut a veure. Feia més de dos anys que no en sabia res, des que em va dir que compraria uns peucs blaus i me'ls portaria pel Joan.

Avui m'ha dit que els tenyirà de rosa i me'ls portarà per l'Aina.

No li he dit que odio el color rosa perquè l'alegria de retrobar-lo ha pogut més que l'odi a un color, les reticències als regals sexistes o qualsevol altre cosa.

Avui he retrobat un vell amic que per culpa de les reixes de la realitat i la vida, havia desaparegut.

Hem fet un cafè, hem compartit un somriure i hem parlat dels vells temps.

Us envia records a tots...

.

20081028

EL QUE QUEDA PENDENT


Lisboa continua sent una ciutat preciosa i continua estant pendent.

El cap de setmana llarg ha valgut la pena.

Diferent de com era previsible però també meravellós.

La vida és un canvi continu, un moldejament continu, una sorpresa...

Cal viure-la sense fer massa plans.

La resta, queda pendent...

20081024

LISBOA


Fa temps... un temps meravellós que ha passat molt depressa... que vaig anar amb la millor companyia a una de les millors ciutats del món. Una ciutat de teulades vermelles, fotografies en blanc i negre, encant, temps aturat, salmó amb maduixes i arròs amb coliandre.

En aquesta fantàstica ciutat, aquesta ciutat radiant arrant del mar i del riu on els restaurants són petits i els carrers fan olor de festa popular, de tranvia, de clavells de paper i pujades i baixades vaig ser immensament feliç.

Vaig fer cafès amb el mestre Pessoa i vaig gaudir cada segon.

Aquesta ciutat meravellosa m'espera de nou amb els braços oberts. A mi i a tu i al menut. I anar-hi m'omple d'ilusió, d'alegria, d'energia...

Demà marxem però jo... avui... ara... ja hi sóc una mica...

Tu no?

.

20081023

ESCUDELLA BARREJADA


Fumeja un plat a la cuina barreja de colors, sabors i olors. Jo l'he fet bullir seguint la recepta heretada que més m'estimo.

Repasso l'agenda, vinc d'un curs, parlo de la crisis i de diners i de diners i de crisis, però també parlo de tu i de mi i d'ell i de tot plegat i del futur i de tot el que és possible quan les coses semblen impossibles.

Sommio amb Lisboa sense problemes de feina i amb la feina sense problemes. Sommio amb aquestes petites patades que noto a la panxa i amb aquest petit descans de després de dinar, de després de l'escudella.

He d'escriure guions i no perdre l'esperança i mirar endavant i entendre que la vida és com aquest plat d'escudella. La cuines, li fas fer xup xup, potser massa depressa, sovint cremant-se una mica, potser sense paciència i queda barrejada de coses bones i dolentes, de colors, olors i sabors... i tries menjar-te-la de cop o deixar que es refredi una mica i la remenes i l'ofereixes i la comparteixes.

Dino escudella barrejada.

Què més puc demanar?

.

20081022

NIT

És de nit quan marxo avui.
Us he sentit dormir i he tingut temps d'abraçar-vos.
És de nit que marxo avui, mig descalça. I és una nit fosca.
Però no tinc por perquè parlem uns minuts i avui, tot sembla possible.
Sempre endavant. Sempre malgrat surti de nit...
.

20081021

QUE LEJOS ESTÁ EL VERANO!


La feina apreta. Així, com cada dia o una mica més. I els projectes s'atrevessen i es paren i es postposen o no van com tu voldries... a la meva taula i a la dels companys. I una notícia no és tant bona com voldries i tot plegat es fa una mica més complicat i cal lluitar una mica més i potser, et perds... I acabes preguntant quin dia és i què hi fas aquí...

I de cop algú clarivident exclama, des de dins, des de molt endins del cos... "qué lejos está el verano..."

I tots ho entenem. Entenem la sensació i perquè ho ha dit i tot el que significa i somriem còmplices de la taula plena de papers...

I jo em pregunto... de quin estiu parla... del del 2008 que ja ha passat o del del 2009... perquè la sensació de distància és terrible en amdós casos... oi?



20081020

T'HO PROMETO

He enrotllat ceres de color blau als teus cabells rossos i la perfecció del ris m'ha fet riure sense malícia i tu, veient la meva rialla, assegut a la meva falda i notant el riure que venia des del cor, m'has acompanyat també rient, sense saber exactament perquè reies, però rient amb mi, sincer, amb la mateixa riallada que el meu gest infantil en el teu cabell infantil provocava.

I la llenya encara verda cremava a la llar de foc, i el teu pare ens mirava, còmplice, i per una llarga estona senzilla, tranquila, nostra, res més no ha existit.

Compraré una mata de margarites a punt de florir i et prometo que sempre t'estimaré.
Que sempre us estimaré.
T'ho prometo.
.

20081017

CONVERSES


Avui, per qüestions de feina he tingut una divertida conversa amb un banc, més concretament amb un empleat d'un banc, és clar.

He trucat per demanar-li que resitui uns calés d'un compte a un altre perquè dilluns, dia 20 he de pagat una cosa a l'Estat. Així mateix li he dit, que ja em coneix a mi i a l'empresa que represento. Una empresa basada en la cultura i que promou espectacles de teatre per a un ventall diferent de públic. Una empresa que, com totes les petites empreses, ara les està passant magres, difícils, complicades... en fi, lo que va siendo habitual estos nuestros días.

Aquest noi del banc s'ha posat a riure i m'ha dit.

"És genial... tu demanes diners als bancs per pagar a l'estat perquè l'estat pugui ajudar als bancs i els bancs puguin apretar-te una mica més a tu".

I en resum es tracta exactament d'això.

La meva empresa no té marge de benefici, però el banc que em deixa els diners té milions de beneficis anuals... ara, el que paga a l'estat, és l'empresa i les ajudes per les empreses que els bancs han de permetre les reben directament els bancs i no les empreses...

No seria una mica més lògic que l'estat ens digués... "pots aplaçar això o fraccionar-ho o et rescato a tu empresari, a tu empresa" que no als bancs...?

En fi... són coses que no acabo d'entendre i pel que sembla són tant senzilles com això. Que, simplement, les coses són així.

Per sort... dilluns tindré prou diners per pagar part del que he de pagar. Ja em quedo més tranquila.

Ah... i que sapigueu que no sóc l'única empresa que està així eh? Us en dono paraula de crisi.
I sense pla d'emergencia...

.

20081014

DIES


Hi ha dies en que la realitat s'escapa entre els dits de les mans com aigua.

Dies en que tot plegat està envoltat de boira. Boira que mulla i s'enganxa a la roba.

Hi ha dies en que la realitat sembla inabastable i tot plegat molt complicat.

Dies en que et sents com una girafa que no pot acabar d'estirar el coll...

Dies com avui...

.

20081010

BOMBOLLES


Un petit gest. Un detall. Perquè si, perquè és el dia que és i som on som i celebrem el que celebrem i perquè estem junts i somric i somrius i recordem i mirem al futur...

Un petit gest. Un detall. Marxar un moment i al tornar trobar dues copes relluents de bombolles dolces que has demanat per brindar.

Brindar. Per mi. Un petit gest.

Regalar-me la sorpresa, el detall, el petit gest.

Brindo per cadascuna de les bombolles, per totes les coses que ens vam dir, pel passat i pel futur...

Brindo per ahir a la nit i pel gest i per ara.

Brindo per l'ara més que mai...

.

20081009

20081008

REINVENTAR-SE


Avui, que és el dia abans de demà toca reinventar-se, ni que sigui una mica i pensar que val la pena deixar igual, que val la pena modificar.

No sóc la primera a reinventar-se... Ho feia fa dies el Joan, i no fa gaire el Toni i la Rebeca també posant-li un altre nom al procés.

Tots ens reinventem continuament perquè sabem que, sense aquesta reinvenció, sense aquesta voluntat de canvi, de millora, de futur, no hi hauria més camí, més sortida que l'acabament progressiu, l'esgotament.

Es reinventa el que, a certa edat, s'instal.la un ordinador i es posa a estudiar per internet la carrera que sempre ha volgut fer.

Es reinventa el que somriu cada matí pensant que avui el dia serà especial, serà més gran, més brillant, més possible.

Es reinventa el que canvia de feina, el que té un nou fill, el que s'enamora de nou (potser de la mateixa persona).

Es reinventa el que no es rendeix.

Em reinvento jo també. Buscant nous projectes, escrivint nous posts, acceptant nous reptes, tenint un nou fill, enamorant-me de nou, un dia més, cada dia, de tu, no rendint-me amb les lletres, buscant nou editor, recuperant una bona amistat, ilusionant-me, comprant les noves pàgines blanques de la meva agenda pel 2009, fent un any més.

Reinventar-se cada dia una mica...

.

20081007

EL PROCÉS DE LA VIDA


Avui he fet la segona celebració a l'avançada del meu aniversari. Ha tocat la de la feina. Som 3 que fem anys aquesta setmana i hem triat avui per fer l'esmorzar corresponent.

M'han regalat una cosa inesperada, petita, en una caixa vermella. Són 6 bombons de la pastiserrisa Vallflorida que es diuen El Procés de la Vida.

Aquests 6 bombons són diferents l'un de l'altre i cadascun d'ells és indicat per algun moment especial.

El de dulce de leche és per tenir una dolça lactància...

El de taronja per aconseguir una bon desenvolupament...

El de petazeta per descobrir noves sensacions...

El de whisky per notar una mica de calor...

El de the per després de treballar...

i l'afrodisíac de trufa amarga, és per quan les forces falten...

Com la vida. Hi ha un moment per cada cosa i cada cosa té un sabor, una sensació, i un bombó.

És el procés de la vida...

.

20081006

COM AQUELL CONILLET


Hi ha dies en què em sento com aquell bonic conill de l'Alícia al País de les Meravelles que, rellotge en mà, corria d'una banda a l'altre sense saber exactament perquè corria, cap a on anava o si la seva fugida aconseguiria finalment deslliurar-lo de la temible Reina de Cors.

Aquell pobre conillet tenia pressa, arribava tard a tot arreu i s'esmunyia de la realitat com si corrent i corrent i corrent pogués aconseguir alguna cosa.

Tinc la sensació que corro en contra de la crisis econòmica que, de tant parlar-ne tothom, al final han aconseguit espantar-me i no confio ja gairebé en res.

Corro en contra del final de mes quan només estem a dia 6 i faig números de màgia per intentar que quadrin els números aquí i allà, els que depenen de mi.

Corro també contra la llista de coses que la meva agenda em recorda (i sort que ho fa!) i corro per no oblidar-me res d'aquesta setmana plena de coses bones i importants que cal vigilar i tenir en compte i recordar.

Corro, sense perdre del tot el somriure i sentint que els caps de setmana amb llar de foc i carn a la brasa han tornat, que hi ha coses bones, canvis, a punt de passar...

I corro, també, inexorablement contra el temps que fa que cumpleixi un any més i a canvi de pendrem els 28 m'ha regalat un munt d'experiències meravelloses durant aquests gairebé ja 365 dies.

Corro, com corria aquell conillet, una mica despistada però amb la sensació positiva que, si segueixo corrent, tard o d'hora arribaré a algun lloc...

O no?

.

20081004

DISSABTE


Canvia la rutina. De les 7h i 15 passem a les 7h i 45h i no hi ha pressa per fer el cafè, ni per vestir-se i les sabatilles escalfen més estona que de costum. I fas plans per més hores del dia i només et conectes a internet si vols...

Avui fa una mica més de fred, però em sento més animada. Sortir, passejar, tocar l'herba molla, el cel humit, la lluentor del sol de cap de setmana, que brilla diferent avui.

Avui és dissabte i m'encanta aquesta dolça sensació...

Bon cap de setmana per tots!

.

20081001

M'HI APUNTO

Amb doble permís publico avui un post que no he escrit jo.

Amb permís inicial no vinculant i impossible de la seva autora, Montserrat Roig. Desapareguda però mai oblidada escriptora que no per ja coneguda deixa de ser sempre sorprenent i sempre fascinant i sempre necessària.

I amb permís en segon lloc de l'equip de M de Roig, l'espectacle que es va poder veure i que es pot veure encara aquest cap de setmana al Teatre de Ponent de Granollers on la veu de Mariona Casanova i la direcció de Maria Manau i Frederic Roda fan que els textos immortals de Roig siguin de nou paraules que transmeten.
El vaig veure en boníssima companyia divendres passat i, un cop més, les paraules que només són paraules, van ser molt més.

Un dels articles últims de Montserrat Roig va ser aquest: Jo també m'hi apunto.

Aquí el teniu.




Jo també m'apunto als moments de plenitud efímers, m’apunto a l’escalf del vi que comparteixo amb els amics, m’apunto a la ironia que matisa sense destruir, m’apunto a les àries de Verdi i a les obertures de Wagner, m’apunto a la poesia i a la música sense saber, com Strauss al Capriccio, què son primer, si els sons o el mots.

M’apunto a l’amistat que no troba explicació racional i que, tanmateix, no deixa de durar, m’apunto al diàleg dels intel·ligents, m’apunto a la maldat quan aquesta es gandula i a la beneiteria quan calla, m’apunto al silenci de l’amiga que només m’escriu quan té alguna cosa a dir-me i també m’apunto al record d’un poti-poti que vaig menjar un dia a la vora del mar.

M’apunto als versos quan no són ximples i a les pel·lícules que ens deixen només una seqüència immortal dins els ulls de la ment, m’apunto amb els adolescents que saben que quan dormen els creix el bigoti i m’apunto amb les noies que estan tristes i que no saben per què.

M’apunto amb l’home del barret que creua el carrer tot sol sense veure-hi, enganyant la dona dient que no és cec, i m’apunto amb l’andalusa que riu mentre m’explica les desgràcies familiars. M`apunto amb el borratxo que no fa mal i amb la vella prostituta que tot el dia es queixa de les cames. M’apunto a les interminables discussions sobre si el capvespre damunt l’Empordà és més bonic que no pas a l´Alt Urgell, i també amb els que encara son capaços de perdre l´oremus per un pronom feble mal col·locat.

M’apunto amb els que hipotequen rendes per un somni de la infantesa, amb els qui no entenen de pintura i s’embadaleixen davant d’un Rembrandt, m’apunto amb els qui no corregeixen el mal català del amic però que pateixen en veure els estralls de la nova fonètica, m’apunto amb els qui encaterinen amb les mentides de la fabulació, m’apunto amb els que plagien perquè saben que voler ser original és una cursileria, m’apunto amb els qui porten a terme afers gratuïts, innecessaris, només pour son plaisir, m’apunto amb els somiadors d’ofici, com l´Alvaro Cunqueiro i el nostre Joan Perucho, m’apunto a tot el que hem oblidat i al que volem recordar i no podem.

M’apunto amb els ingenus que no temen dir en veu alta els seus pensaments i amb els que, de tant en tant, fan una lleugera relliscada, m’apunto amb els que es moren cada dia un xic, amb els que no saluden la hipocresia com el menor dels mal possibles, m’apunto amb els enamorats que no creuen en l’amor, amb els que no tenen pressa i, per tant, no destorben el veí, m’apunto al parlar per parlar, m’apunto amb els qui baden i conviden a badar, m’apunto amb els qui saben per què riuen i, per tant, no els fa cap vergonya plorar. M’apunto amb els qui perden el càrrec perquè saben que tota injustícia no duu al ordre, sinó a un desordre més gran.

M’apunto, en conseqüència, a tot allò que la guerra desbarata. A tot allò que, després, costa tant de tornar a compondre. La guerra no és només un afer sagnant, és inútil.

Montserrat Roig


.