POP

Com en pop en un garaig

Com un peix fora de l'aigua

Como un elefante en un cacharería

Perduda

Descontextualitzada

... però amb la retina plena de mar blau turquesa...

BLAU TURQUESA

T'HAS D'ACOSTUMAR A NO MIRAR AMB ELS ULLS.

ELS ULLS SÓN CECS, CAL CERCAR AMB EL COR.

Acaba de començar la conta enrera de Blau Turquesa.

La fotografia és la falsedat de la realitat en blanc i negre de les mans de la fotògrafa Anna Padrós.

Comença el viatge. Ja no hi ha volta enrera.

Tanca els ulls i pinta.

.

VACANCES PAGADES

Vacances pagades

Pere Quart

He decidit d'anar-me'n per sempre.

Amén.

L'endemà tornaré

perquè sóc vell

i tinc els peus molt consentits,

amb inflors de poagre.

Però me'n tornaré demà passat,

rejovenit pel fàstic.

Per sempre més.

Amén.

L'endemà passat l'altre tornaré,

colom de raça missatgera,

com ell estúpid.

No pas tan dreturer,

ni blanc tampoc.

Emmetzinat de mites,

amb les sàrries curulles de blasfèmies,

ossut i rebegut, i lleganyós,

príncep desposseït fins del meu somni,

Job d'escaleta;

llenguatallat, sanat,

pastura de menjança.

Prendré el tren de vacances pagades.

Arrapat al topall.

La terra que va ser la nostra herència

fuig de mi.

És un doll entre cames

que em rebutja.

Herbei, pedram:

senyals d'amor dissolts en la vergonya.

Oh terra sense cel!

Però mireu-me:

he retornat encara.

Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.

Demà me'n vaig-no us enganyo aquest cop.

Sí, sí: me'n vaig de quatre grapes

com el rebesavi,

per la drecera dels contrabandistes

fins a la ratlla negra de la mort.

Salto llavors dins la tenebra encesa

on tot és estranger.

On viu, exiliat,

el Déu antic dels pares.

.

Encara que no tant profundes com les de Pere Quart, avui he viscut un dia de vacances pagades i m'ha encantat. Com la poesia. Com tot. Com tu.

COMIATS

No m'ha agradat mai acomiadar-me. És com allargar inútilment una cosa, una situació que saps que no té remei, que passarà inevitablement, que t'agradi o no arribarà l'adéu i ja està.

Quan un s'acomiada li queda a la boca de l'estòmac un nus de nervis, de mal estar, de rau-rau.

Els comiats no m'han agradat mai.

Així que això no és un comiat. És un fins ara.

Bon viatge.

IDEES

El Joan és d'un partit polític. Des de fa molt de temps. Creu fermament en la política com a motor de canvi social, com a concepte. I jo li respecto i m'encanta que tingui aquesta voluntat, aquest sentiment i aquestes idees.

Les idees són fonamentals.

Jo, que també tinc idees (crec que més caòtiques en general i més utòpiques en particular) no sóc de cap partit polític. Ni del seu, ni de cap altre. Crec que casar-me al 100% amb unes idees que no comparteixo al 100% només ho pot fer algú que aspiri a tenir poder i jo, no sóc d'aquests. Compartim moltes de les idees que s'identifiquen amb el seu partit, però potser no totes. I tot i que he votat el seu partit en alguna ocasió, no ho he fet en totes.

Ahir el vaig acompanyar a un acte important pel seu partit. I ho vaig fer perquè volia, no per cap mena d'obligació. No compartir al 100% unes idees no vol dir no compartir al 100% la vida i els dies, si es pot.

Quan erem allà, després de dinar, al costat dels seus companys de l'agrupació de la que forma part, va sortir el tema de si les dones dels companys ens afiliaríem o no al partit. Se'm va fer la pregunta directament i jo, directament, vaig respondre que no. I vaig argumentar-ho dient que les idees del partit i les seves no eren exactament les meves malgrat moltes afinitats i que, per tant, no podia afiliar-me.

Un company se'm va quedar mirant i va dir: "en casa del herrero, cuchillo de palo".

Va agrumentar la frase tòpica dient que sempre era el Joan el que els inculcava les idees del partit i com el partit reaccionava davant la vida, la crisis, la societat, el món...

I va afegir, és clar, que a casa no havia aconseguit inculcar-ho del tot.

De les moltes coses que m'agraden del Joan, una de les que més, és la passió que té per les coses que fa. Quan fa una cosa la fa al 100%, sense restriccions, s'hi llença totalment. I amb la política és així. Recordo mil xerrades a casa amb amics, amb mi, en actes, en moments, en campanyes, en telenotícies mirant resultats polítics, com defensa el que pensa amb integritat, amb sinceritat, amb amor.

Potser sigui de les poques persones que estan en política, que hi està sense buscar cap mena d'interés per ell, sinó perquè creu, realment, que és la manera de canviar les coses, de fer-les millor.

Jo, potser no comparteixo al 100% el que pensa ni m'agrada al 100% tot el que fa el seu partit a nivell polític (local o nacionalment parlant), però aquesta passió que té, aquest respecte, aquesta integritat, reben el meu suport i la meva afiliació al 100%.

Hi ha diferència en creure's cegament una afirmació o creure's el sentit, el sentiment que la impulsa. Jo el sentit i el sentiment els recolzo sense cap dubte.

Les idees poden no coincidir però l'emoció que les genera és la mateixa.

Potser el nostre plat de sopa té temperatures diferents i algun ingredient diferent, però la cullera que tenim al costat, tots dos, és d'un metall tant brillant que cega.

.

MARINA, LA MUTANT

Sóc mutant.

Cada dia, a més, ho sóc una mica més.

Sóc una persona que canvia, modifica i es posiciona en funció de les circumstàncies, del moment.

Amb això no vull dir que no tingui principis clars i immutables i maneres de fer sempre iguals, però és cert que cadascú de nosaltres té molts jo dins d'ell i que, per tant, muta, canvia, evoluciona i es col.loca en la posició adequada en funció de les circumstàncies.

En un sol dia, Marina la Mutant és mare, esposa, companya, amiga, secretària, telefonista, cap de producció, escriptora, fotògrafa, senyora de fer feines, cuinera, seductora, directora de curtmetratges, generadora d'idees, infundadora d'anims, cercadora de feina, bebedora, dormilega, conversadora, filosofa, psicòloga, explicadora de contes, acotxadora, petonera i una llarga llista de formes mutants que vaig adoptant en les 24 hores que dura el meu dia.

Quan muto davant de gent que està acostumada a veure'm en una sola d'aquestes facetes i em converteixo en una Marina la Mutant diferent, aquesta persona fa cara de sorpresa i em pregunta per aquesta faceta de la meva vida que no coneixia.

Marina la Mutant, jo, acabant de mutar encara, somric i penso que aquella persona que tinc davant també muta continuament gairebé sense adonar-se'n.

Tots som mutants.

Jo, ho sóc molt.

I m'agrada.

Ara mutaré. Deixaré de ser l'autora de blog per ser la treballadora eficaç des de qualsevol taula.

La vida és un procés de mutació constant.

.

UN MOMENT

Sovint no ens n'adonem com d'efímers són els moments realment importants. Sovint duren segons, minuts, amb sort algunes hores.

Els moments que ens canvien la vida són rapidíssims, un obrir i tancar d'ulls. I, generalment, un no n'és conscient de com d'important és aquell moment que acaba de viure fins que el moment ha passat i ja ha canviat tot l'esdevenir de les coses.

Un moment per enamorar-se.

Un moment per decidir.

Un moment per triar.

Un moment per dir si. O no.

Un moment per fer-se gran.

Només un moment, tant efímer, tant curt, que amb prou feines si has pogut fotografiar.

MÀSCARA

Lo tuyo es puro teatro. Diuen.

Em poso la màscara. Tot el cap de setmana. Per unes coses i per unes altres.

Màscara real i fíctica. Màscara que em ve de gust i d'altres.

Teatre. Tot és teatre.

I, a vegades, m'agradaria que no.

O que si.

Em poso la màscara.

La veritat, al darrera.

O... al davant?

.

ENCARA AMB OLOR DE VACANCES

Com que una no estava massa de bon humor, malgrat que de notícia dolenta només n'hi ha una, em vaig decidir a fer una mica de mirada enrera, arreglar fotos i olorar el mar, les excursions i aquells moments d'estiu que ja semblen molt llunyans...

i en fer-ho, com venint de molt enllà, ha vingut una energia amb olor de vacances que m'ha encantat, que m'ha seduït i m'ha fet pujar bombolletes de felicitat des de l'estòmag fins al cervell.

Els nens juguen amb colors que es poden menjar.

Parlo amb bons amics.

Quedo per fer cafès que poden ser interessants.

Parlo amb tu i m'abraces. Fort.

I penso que només hi ha una manera de continuar caminant...

CAMINAR.

I tot, encara amb olor de vacances...

NÚVOL

Com es fa?

És a dir, sé perfectament que l'estat de tristesa absoluta per una mala notícia, per una mala estona, per un mal moment, per una mala paraula, és passatger.

Sé perfectament que, en realitat, tot és un núvol gris i fosc i absurd que es posa a davant i bloqueja la llum, en realitat, cegadora, de sempre, de cada dia.

Sé tot això. Sé que és passatger, fictici, irreal, impossible.

Ho sé.

I malgrat això, pregunto... malgrat això, com es fa?

Com es fa per no sentir-te absolutament desanimat?

Com es fa per no sentir-se... així?

.

DESNUDA Y ABIERTA DE PIERNAS

El sexe forma part de les notres vides des que naixem.

De fet, naixem perquè els nostres progenitors van practicar sexe 9 mesos enrera i naixem pel sexe de la nostra mare. El sexe és meravellós. És la manera de continuar l'espècie i és una manera de gaudir, de trobar plaer, de comptartir-lo, donar-lo, buscar-lo i regalar-lo.

És un moment especial entre dues persones que busquen i troben. Forma part de tot. El sexe és la vida. És l'acte de la continuació de la vida.

I també és un tabú de la nostra societat.

El sexe i la mort.

La vida i la mort.

Eros i Tánatos.

Les dones, a més, som les més representatives formes del sexe. Simbolitzem el desig i simbolitzem també aquesta vida que continua, que cíclicament es repeteix. Les dones hem estat i serem les receptores d'aquesta vida, d'aquest desig, d'aquest sexe.

Quan una dona es mostra nua i oberta de cames és que està a punt per rebre sexe, vida i desig.

També però, quan una dona es mostra nua i oberta de cames és que es mostra sense cap mena d'artifici i amb tota la seva vulnerabilitat exposada. Sense roba, sense maquillatge, sense res més que la seva pell i la seva mirada i evidentment, el seu sexe.

Una dona nua i oberta de cames simbolitza també això, la sinceritat extrema, la realitat de la vida sense cap mena d'afegitó.

Desnuda y abierta de piernas. Nua i oberta de cames.

Aquest és el títol de la nova producció de Catarsi Teatre que s'estrena demà a les 21.30h al Cinema Teatre de Llinars i on intentem mostrar dones ( i homes també) decidits a viure, a expressar-se sense por, a gaudir de la força imparable de la vida, a estar nuus i oberts de cames.

Demà a la nit, les meves companyes i amigues de Catarsi Teatre, totes elles dones fantàstiques, pujaran sense por a un escenari i compartiran amb els que s'atreveixin a venir, textos de diferents autors i autores que, al llarg dels segles, han parlat de les dones i dels seus temes.

Els seus temes: la vida, l'amor, la mort, l'enveja, la desesperança, el desig de ser mare, la por, la soledat, el sexe, la lluita per seguir endavant...

Els temes de tots.

L'escàndol que ha provocat el nostre títol no deixa de sorprendre'm.

Però ja se sap. El sexe és immoral. La sinceritat és immoral. Mostrar-se nuu i obert, vulnerable, capaç, viu... és immoral.

Sóc immoral, doncs.

I, en realitat, m'agrada estar nua i oberta de cames.

Acostumo a passar-m'ho molt bé en aquest estat.

Fins demà...

.

EL GAT AMB BOTES

Hi ha contes de la notra tradició oral (ara ja escrita) que em semblen realment rodons.

Alguns ténen tantes lectures, apreciacions, consells, madrastres, lliçons i violència que es fan excessivament rocambolescos... (Sobretot si es coneixen les versions originals dels contes... cosa que, durant un temps em va obsessionar bastant... d'obsessió en obsessió i tiro que ara em toca...).

El gat amb botes és, a priori, un dels més senzills, més rodons, que deia. Simplement ens explica que, amb astúcia, amb enginy, un pot aconseguir tot allò que es proposa.

Cert que el gat es menja un ogre convertit en ratolí, però això no es pot considerar massa violent i cert és també que, al cap i a la fi, tota la felicitat del fill petit del moliner, es basa en una mentida, una usurpació de personalitat, del famós i fictici Marqués de Carabàs... però en fi, això al costat de peus tallats, nens abandonats, bruixes que miren com va el greix del cos d'un infant abans de cuinar-lo, orgres que tallen caps i coses per l'estil no sembla tant greu.

Un dels trucs del gat amb botes són precisament, les botes.

Les botes que calça el gat són les conegudes d'altres contes populars (i per tant, d'altres llegendes tradicionals i per tant d'altres referents culturals) botes de 7 llegues (ai el número 7...). Aquestes botes, que són les que Polzet roba a l'ogre, per exemple, són unes meravelloses botes que s'ajusten a tots els peus i que permeten recórrer grans distàncies amb molt poc temps. Simbòlicament, a més (perquè en un conte de fades tot té un simbolisme) són un referent sexual. Calçar-se les botes d'algú és com posseïr la seva dona i per tant suplantar-lo en tots els aspectes.

El llest gat només demana 2 coses al seu nou i estúpid amo: les botes i un barret amb una ploma. Només amb això: rapidesa als peus i elegància al cap, el murri gat aconseguiex tot el que es proposa.

El gat, que tot ho fa pel seu estimat nou amo, no hi guanya res de tot el que aconsegueix, però si que es queda amb les botes.

Són la seva senyal d'identitat.

Ahir, el meu fill, amb un barret amb una ploma vermella al cap i descalç, em va dir:

- Mira, mama, sóc el gat amb botes!

- El gat amb botes? - li vaig dir jo - i les botes?

Ell es va mirar els peus nuus i em va dir:

- Les tinc amagades perquè ningú no me les prengui.

Em vaig posar a riure.

Tant petit i ja ha entés que tot això del gat, el moliner i la murriesa té a veure amb les botes.

Tot té a veure amb les botes.

ULLERES

Sincerament, crec que a vegades tots ens hauriem de posar les ulleres, netejar-les, reenfocarles, graduar-les de nou i polir-les.

Sincerament crec que sovint estem cecs davant les coses més òbvies i si amb unes ulleres noves fóssim capaços de veure-hi, de veure-hi de debò, seria meravellós poder-les agafar i col.locar a cadascú de nosaltres.

Sovint en falta energia per veure-hi bé.

Si ho féssim potser tot semblaria més ampli, més lluminós, més divertit i més possible.

La provocació ens semblaria idíl.lica i la veritat, la realitat seria més divertida.

Necessitem ulleres noves.

Grans.