PAÍS CÀTAR

Uns amics m'han demanat consell perquè volen anar a conèixer el sud de França i saben de la passió que desperta en mi aquesta zona tant propera... Reflexionant-hi i pensant en què recomanar-los m'ha sortit un llarg maig desordenat amb idees, propostes i algun detall d'aquella zona. He pensat que potser era una bona idea de compartir-lo amb tots i animar-vos, potser, amb les paraules, a conèixer el País Càtar... possiblement, el país més bonic del món...

Aquí va, doncs...

Per començar, dues pàgines web amb molta informació sobre el lloc i tot el que hi poden trobar.

http://www.audetourisme.com

http://www.payscathare.org

Les dues pàgines web se centren en el que s'anomena el País Càtar i que és la zona que s’estén al voltant de Carcassone cap a l'est i el sud. Aquesta zona, el Languedoc inclou vàries comarques franceses i es la terra de l'Aude.

El seu paisatge és excepcional i us recomano que oblideu les carreteres principals i que us deixeu seduir per totes les carreteres secundàries que ajunten els pobles. Aquestes vies secundàries estan absolutament preparades per parar a descansar i dinar.

En aquestes dues pàgines hi trobareu també les dues rutes principals de la zona: la de les abadies i la dels castells. La més coneguda és la dels castells i també la més interessant si voleu caminar. És la ruta per excel·lència de la zona, ja que barreja història, arquitectura i un paisatge preciós, bellíssim.

Història: la dels càtars, arquitectura, la medieval, la dels castells i les fortificacions i el paisatge, les belles vinyes del sud del nord.

La de les abadies també està molt bé (arquitectònicament, de fet, és gairebé més bonica, perquè les edificacions religioses són espectaculars) i les dues rutes es van intercalant, es a dir, que es poden fer les dues anant-les combinant.

Enlloc de dir-vos els llocs que no podeu deixar de visitar (com els castells de LAS TOURS, PEYREPERTUSA, QUERIBUS, PUILLORENS, PUIVERT I ARQUES...) us dic el que si us podeu perdre: els castells menors com Aguilar i també, encara que molt famosos, en molt mal estat, els de Termes i Saissac.

Tot i que he de reconèixer que la natura, entorn d'aquests castells menys interessants és increïble.

Coses que se m'acudeixen, pensant-hi i que us recomano, si m'ho permeteu:

- a Arques, a prop, hi ha un càmping amb un llac preciós, per si us agrada de dormir a ras de terra i vora l’aigua, sobretot recomanable a l’estiu!

- a Las Tours, per exemple, abans de pujar a fer l'excursió, pareu-vos a l'únic cafè del poble als peus del castell, de toldos blaus i es demaneu un dels seus enormes croissants. El cafè amb llet està prou bé.

- a Saissac, si decidiu anar-hi, hi ha un restaurant, davant de la porta d'entrada al castell, amb un pati cobert per una enorme parra on es menja molt bé i s'hi està de conya.

- també és molt recomanable que us atreviu a provar la típica cassoulette, el plat de menjar típic de la zona: una cassola de terrissa amb mongetes seques, ànec i botifarra gratinada al forn que està per llepar-se els dits.

- a Carcassone es pot menjar bé i sense massa turistes a l'Alberg dels Ducs d'Oc, en una de les places principals que donen entrada al castell dins la cité. (Per cert, no cal visitar el castell dins la cité, val molt més la pena perdre's pels raconets de la ciutat que no dins del castell). I també es menja molt bé en un restaurant (no recordo el nom) totalment atapeït de quadres i ornamentació que està al carrer principal pel que s'entra des de la portalada, a mà esquerra. Un lloc que sembla horrorós i que a dins és acollidor, encantador, barat i genial!

- també estan molt bé els esmorzars de Carcassone. Per 6€ es pot fer un àpat de reis a primera hora del matí amb pa acabat de fer, mantega, melmelada, suc i cafè. A qualsevol bar que l'ofereixin. Deliciós!

I més coses:

-a Cucugnan, un poble a prop del castell de Queribús, hi ha un molí del segle XII que encara funciona i que es pot visitar i comprar pa autèntic!

- i una sugerència segons l'estat d'ànim... a Carcassone hi ha un petit museu de la Inquisició. A priori sembla molt cutre, però no està malament i és impressionant veure les màquines de tortura...

- perdeu-vos entre les vinyes i si voleu tenir una visió espectacular de la zona, us recomano la botiga que el fotògraf Gerard Sioen té a Carcassone: hi ha les millor imatges del sud de França.

Les excursions més maques: a Las Tours, Peyrepertusa, Queribús, Puillorens i Montsegur. Montsegur no surt als mapes de l'Aude perquè en queda a fora, passat Mirepoix (per cert, Mirepoix també és un poblet bonic per passar-hi unes hores).

I aneu a Villerouge Termenes, el poble és molt bonic, el castell molt ben conservat i la visita històrica per dins del museu és de les més ben documentades i escenificades. A més, hi ha un restaurant a tocar del museu on serveixen menú medieval. Per un preu mòdic menges menjar a l'estil del segle XIV i en un lloc del s.XIV. Turístic, però recomanable.

Més?

No sé... per dormir: dues opcions, la primera: agafar un hotel fixe en algun lloc, com ara Carcassone que està cèntric i fer excursions cada dia i la segona anar canviant d'hotel... com que tot és a prop, jo triaria l'hotel fixe. Recomano l'hotel Aragon, un tres estrelles senzill però molt correcte que està davant de la porta de la cité, a dues passes de la ciutat emmurallada. Aquest i tots els altres els podeu trobar a l'atrapalo.com o a la versió francesa d'aquests: http://www.planigo.com

La web ofereix ofertes i possibilitats. No està malament.

i... per acabar... tres coses últimes...

- hi ha un carnet de Castells que si el compreu al primer castell que visiteu fa que la resta de castells surtin més baratos! És com un bono.

- la millor època de l'any per anar-hi: primavera o tardor.

- I dues recomanacions culinàries: enmig de les rutes de castells i abadies, trobareu també la ruta de cellers. Deixeu-vos caure per algun dels més petits, de la zona del Blanquette de Limoux: tast gratuït i vi bonet i bé de preu. I més... per dinar: comprar pà i formatge a qualsevol botiga de poble i fer un pic-nic improvisat entre vinyes! No hi ha restaurant millor al sud de França!

Que us ho passeu bé!!!

LA CAPUTXETA VERMELLA

La Caputxeta Vermella ha canviat la candidesa per la mentida, el cistellet per un bon nick en un xat. La Caputxeta Vermella ja no es diu Caputxeta Vermella. Prefereix alguna cosa menys delatora, més suggerent. La Caputxeta Vermella viu ara de nit. No hi ha mare que l’enviï ni àvia que l’esperi. Gairebé ja no hi ha ni llops.

La Caputxeta Vermella ja no vesteix de vermell. Vesteix de negre. Sempre. Mirada negra, roba negra... fins i tot negre el cor. És negre de dol. Dol per tot els llops que han mort. Dol per tots els homes honrats i bons. Dol pels homes que no enganyen, que estan feliçment casats. Dols per tots els homes que s’han conformat i somriuen cada matí. Dol per tots els llops que s’han convertit en llenyataires.

Ja no queden llops. Cap. Ja no hi ha ni un sol home al que s’hagi de témer. Ja no queda ningú que pugui espantar a La Caputxeta Vermella. I ella, ho lamenta.

Ho lamenta ara mateix, quan s’aixeca del llit i mira l’home que encara dorm. Ho lamenta al matí, quan es creua amb el seu veí del sisè a l’ascensor ho lamenta al migdia, quan el cambrer del bar on menja ni tant sols es fixa amb el seu vertiginós escot. Ho lamenta cada nit quan als bars només hi troba borratxos i prostitutes.

Ho lamenta cada cop que ella intenta seduir un home i no li fan cas, quan ningú entén les seves insinuacions, quan els seus companys de feina es casen i les bromes malicioses que havien compartit, s’esfumen amb els anells.

Ho lamenta a diari.

La Caputxeta Vermella està perdent el seu interès pels homes, per creuar el bosc, per jugar a la candidesa, a la mentida de la innocència, de la virginal transparència roja. La Caputxeta Vermella està a punt de caure en una depressió.

Cada dia es promet seduir a un home, tornar-li el seu estat animal de llop, el seu estat natural de maldat. Cada dia es promet transformar un bon llenyataire en un cruel, salvatge i misteriós llop i cada dia, fracassa.

Ho ha provat tot.

Ha intentat mostrar-se dolça quan la situació i la inexperiència ho requerien, mostrar-se salvatge quan llegeix en els ulls de l’home una guspira de maldat que vol aflorar, ser l’amiga perfecte quan un home busca sexe fingint desconsol, ser tot allò que els homes sempre havien volgut.

Però ja no hi ha homes. Ara els homes són de plastilina. Es deixen modelar per una Blancaneus qualsevol, per Ventafocs rosses i Bellesdurments decadents. Es deixen enganyar, atrapar, casar i lligar.

Els homes han perdut la seva llibertat sota les faldilles de dones vulgars... i els que no s’han deixat caçar, s’han tornat com elles.

Ja no queda ni un llop. La Caputxeta Vermella el busca des que fa ús de la raó i, com a molt, ha trobat algun miratge, algun llop retirat, algú que preferia a la seva àvia, algun dement.

Quan alguna vegada li ha semblat que en trobava un, un veritable llop salvatge, capaç de tot per fotre un bon clau, boig pel sexe, per la seducció i la mentida, La Caputxeta Vermella l’ha seduït.

Al despertar, però només ha trobat retrets, llàgrimes i algun enamorament sense futur.

La Caputxeta Vermella no pot conformar-se amb això. Sap que ha d’existir alguna cosa més... ho desitja... però està tant cansada de buscar!

La Caputxeta Vermella no busca que l’adulin. Això tots els homes poden fer-ho. No busca que li diguin que és meravellosa o voraç o preciosa o que els seus ulls són com dos fars... La Caputxeta Vermella n’està farta de cursileries! La Caputxeta Vermella vol que l’adulin amb les mans, amb carícies enceses sota les estovalles d’algun restaurant car enmig de la gent. Busca que l’adulin amb mirades devoradores, amb intencions clares, amb claus d’una nit. Busca sexe i busca foc i seducció. Seducció de la bona, de la que només els llops poden donar.

No busca enamorar-se. Podria enamorar-se de qualsevol i enamorar a qualsevol. Podria estimar l’home que dorm al seu llit, al seu veí del sisè, al cambrer que li serveix el dinar o als borratxos que troba a la nit.

Enamorar-se és fàcil. El que és difícil és desitjar. L’amor pot durar sempre, però el desig s’apaga, el foc mor, el sexe decau i els cossos es podreixen sense això.

La Caputxeta Vermella està començant a podrir-se. Necessita un llop. Un bon llop. Com els que hi havia abans. Com els que la miraven pel carrer quan era una nena vestida de vermella, com els que la seva mare li deia que existien. La Caputxeta Vermella busca això. Busca desig, busca maldat i busca mentida. Busca un home capaç d’enganyar a la seva dona i a la seva amant i anar-se’n amb ella. Busca un home que sense conèixer-la, vagi cap a ella i li digui que la desitja, que vol mossegar-li els llavis. Busca alguna cosa més que males intencions i bromes malicioses. Busca homes. Homes sense manies. Capaços de donar plaer i de buscar-lo. Homes que no els importi el que diu la societat sobre les jovenetes i tot els que no se’ls hi pot fer.

Busca un home a qui no l’importi el seu estat civil o la seva edat, que només es preocupi de la mida dels seus pits i de com la xuma. En busca un que no vulgui enamorar-se ni comprometre’s. Un que no li demani el número de telèfon per tornar a veure’s. Un que vulgui el que ella vol.

Cada nit el busca. Cada matí. Cada dia. El busca a tot arreu. Al metro, a la feina, als bars i al carrer. El busca a les tendes, a internet i als locals d’ambient. El busca amb la mirada, amb els llavis entreoberts, amb seduccions, insinuacions i directes indirectes. El busca amb les mans hàbils i el cos esbelt. El busca amb la llengua i amb els batecs de l’ànima.

El busca però no el troba. No hi ha llops i ella ho està aprenent.

Ara, La Caputxeta Vermella s’ha de conformar amb futurs llenyataires. Algun amic jove, algun futur marit de Ventafocs. La Caputxeta Vermella no té més remei que acceptar que no hi pot fer més. Que si de tant en tant vol una mica de sexe, s’haurà de buscar un nòvio formal i fer-se passar per una Blancaneus, com marca la societat.

El seu acompanyant es desperta i ella li somriu, maliciosa i despullada. Però ell no reacciona. Busca la seva roba i demanant-li perdó per allò d’ahir a la nit, demanant-li que no li digui res a la seva nòvia ni a ningú, surt corrent deixant-la insatisfeta.

Cada dia igual. La Caputxeta Vermella ho lamenta.

S’arregla i surt al carrer. Radiant, esplèndida. La Caputxeta Vermella és preciosa i avui, fins i tot porta alguna cosa roja. Els complement, que aquesta temporada es porten en colors càlids. I els llavis. Dolços i resignats.

Mira a tot arreu, però ja sense buscar. Mira per rutina, per simple percepció de la realitat. Ningú es fixa en els seu cos, en la seva mirada plena de desig i de luxúria. Podria ser de qualsevol home interessant que li proposés alguna cosa, però per entendre la seva mirada i entendre-la a ella i entendre que ha creuat els bosc massa cops, s’hauria de ser un llop... i ja no en queden.

Entra en un bar desconegut i demana un cafè sol. Creua les cames amb lentitud i comprova el seu escot. Està perfecte però ningú no se n’adona.

El cambrer li porta el cafè i es fixa en el seu escot. Ella el mira ansiosa als ulls i intenta un mig somriure, però ell envermelleix i escapa de la seva presència, atordit. La Caputxeta Vermella pensa en la possibilitat del celibat i riu. Sola.

De sobte nota una mà a la seva cama. Una mà càlida, ardent. Es gira per veure la cara del llop que ha estat buscant i el troba. De sobte, sense cap dubte. Legueix en els ulls blaus de l’acompanyant el desig tant de temps buscat, la luxúria tant de temps continguda i la passió i la maldat més pures que ha vist mai.

Nota com la mà experta comença a proporcionar-li plaer i ella sent per primer cop que és feliç.

- Oblida’t dels llops, Caputxeta.... – li diu l’Alícia sensual mentre amb l’altra mà juga despreocupadament amb els seus rínxols rossos.

I la Caputxeta Vermella... tanca els ulls i se n’oblida.

Pel Nil i per l'Albert.

I per la Rebeca, la Pat i el Joan.

Ja sabeu perquè.

IES LA MAR DE LA FRAU o SI ALGÚ EM TORNA A DIR QUE ELS JOVES NO LLEGUEIXEN

Avui ha estat un gran dia. Un gran matí, que la tarda encara ha d'arribar. M'he acostat a l'IES La Mar del Frau a Cambrils, a fer una xerrada sobre Blau Turquesa.

De tant en tant les faig i cada vegada m'agraden més. Avui, especialment, m'he sentit com a casa.

Els nois i noies d'aquest IES s'han llegit la meva novel·la, és clar, sinó, de què, però no només aquesta. Llegueixen molt. Moltíssim. A totes les assignatures. I els llibres els serveixen d'element vehicular entre totes les matèries.

Haurieu d'haver vist la seva biblioteca, o el seu entusiasme, o les seves ganes de preguntar.

Sempre he pensat que la lectura estimula la inteligència, la llibertat de pensament, la vida. Avui, més que mai, sortint de Cambrils hi he estat d'acord.

Dues hores de xerrada, tant meva com seva, on tot ha fluit, tranquil·lament, de color turquesa.

Si mai algú em torna a dir que els joves d'avui en dia no llegueixen, li diré que s'acosti a Cambrils, a l'IES la Mar de la Frau, que demani per la Isabel, les isabels i que parli amb els seus alumnes...

I després, només després, en seguirem parlant!

Salut nois i noies!

Gràcies!

NO ES LO MISMO

No és el mateix estudiar a la escuela de Las Hijas del Sagrado Corazón que a l'IES Hijos de los Obreros.

No és mateix ser de dretes que d'esquerres, ser blanc que ser negre, ser home que ser dona, ser vell o no.

No és el mateix predicar amb les paraules o amb els fets. Ser agrait o resignat. Ser feliç o no ser-ho. No és el mateix ser formal que ser elegant. Ni ser simpàtic que ser agradable. No és el mateix ser sincer que dir la veritat.

No és el mateix dir que estimes que estimar de veritat. No és el mateix estimar que desitjar. No és el mateix enyorar que recordar.

No es lo mismo dir-ho en català o en castellà.

No. No ho és pas.

SALUT!

M'explica una amiga que un ara actual amic meu i guapo oficial va ser durant anys l'aneguet lleig de l'escola, el raret, el marginat.

Comparteixo amb un amic que no hi era un record que jo li havia explicat i que, jo ja no recordava i ell em va tornar a regalar.

El meu amic diu que ja torna. Que entre serps i elefants, va fent camí i s'acosta.

Brindo amb vi ngre del bo per les noves amistats sinceres, per les velles amistats sinceres, per l'art de reinventar-se, pel gran any que ha de ser aquest any que ja córrer i per creure que les coses es poden aconseguir.

Una nova oportunitat.

Un amic.

Una idea.

Un aneguet lleig convertit en cigne.

I a seguir.

Salut!

HI HA MOMENTS PER TOT...

MY WAY

Today.
My way.
La pluja i els bassals de la ciutat.
Un barret fet de macarrons, galets, fideus i enganxines.
Saber que sopeu pizza i jo, ja vinc.
El metro, ple de gent atabalada, molla, enjoiada i petonera.
El curs desigual sobre igualtat. I reflexionar sobre tot el que queda per fer, encara.
Estar a punt de perdre el paraigues, dos cops.
Aquell petó.
Rumiar idees, projectes, possibilitats. Desitjar que siguin reals.
I també, la noia de l'agenda rosa fúcsia, l'home de la moleskine, el noi del best-seller, la noia dels apunts de matemàtiques i uns quants futurs lectors de la meva propera i cada cop més enllestida, novel.la!
Today.
My way.
La música del trompetista a l'estació del Clot...
This is my way...

EL GUST DELS TOMÀQUETS

Servidora és de poble.

De tota la vida.

Ja puc dir que tinc esperit d'urbanita perquè les ciutats m'agraden i em fascinen i el turisme de ciutat és el meu favorit.

Ja puc dir que el meu poble estèticament no m'interessa gens i que si m'agrada molt és pel paratge verd i muntanyós que l'envolta.

Ja puc dir el que vulgui que jo, a la ciutat, crec que no hi sabria viure. M'agrada perdre'm-hi, si i passejar-hi... però viure-hi...

Sigui com sigui una és de poble. I defensa aquelles coses que els de poble, sabem que tenir com a avantatge: la vida sana, la natura, els espais grans, àmplies zones de gronxadors sense perill pels nens i evidentment, productes de la terra a l'abast de la mà, bons, més bons, millors.

Val.

Per coses de la vida que no vénen el cas, em trobo comprant fruita i verdura en una gran superfície de Barcelona. Bé de preu, la veritat i amb bona cara.

I sorpresa quan, al menjar-ho, m'adono que els tomàquets d'aquell super de Barcelona són els millor tomàquets que he menjat en mesos.

El gust dels tomàquets urbanites deixa k.o. el gust dels tomàquets del meu estimat poble a tocar de les muntanyes.

I com sempre, me n'adono que els tòpics són tòpics i... perquè el super em queda lluny que sinó...

SENSACIO TARONJA

Tinc un collaret de boles taronges que s'enfilen juganeres una darrera l'altre perseguint un cordill marró llarg i fi.
Va ser un regal de fa uns nadals i de tant en tant, quan els complements atarongeixen, m'acompanya.
Els colors parlen d'estats d'ànim i de sensacions. Diuen que expressen emocions i també idees.
El taronja és el color de l'energia. De la bona.
Avui, sense proposar-m'ho, he acabat amb els complements taronges, buscant, crec, aquesta energia que diuen que porta.
La necessito.
Per sumar més pàgines al meu projecte, per seguir buscant, per lluitar per les coses que vull, per fer malabars amb els horaris i arribar a tot, a tots, per adonar-me de la sort de tenir el que tinc, qui comparteix amb mi el camí.
No penso deixar perdre aquesta sensació taronja.
Avui no.