10 REFLEXIONS (CURTES)

1. Vivim en un petit país que tendeix a la dreta. Podeu dir, si us sentiu millor, que és una dreta moderada i centrista, però és una dreta. La de CiU, la del PP, la de C's i altres dretes que sense tenir representació han arrossegat un munt de vots.

2. Em sorprén i no em sorprén que la gent cregui que la dreta (si, ja, moderada i centrista, si voleu) ens treurà de la crisis on ens hi va posar, precisament, un modus operandi de dretes, d'economia elitista i bancs sangonera. Em sorprén perquè la dreta és la dreta i no em sorprén perquè l'esquerra no ha sabut resoldre-ho bé.

3. Ens hem aixecat i hem anat a votar. Si, d'acord. Un 60%. Està bé. Però voleu dir que ja n'hi ha prou? Un 40% de gent que podria anar a votar li importa un rabe qui mani i com. No és poc. No. No ho és.

4. Un 3% van votar en blanc. Un escó del Parlament hauria de quedar buit. Seria l'escó de la democràcia desencisada. I caldria mirar-lo sovint.

5. Cal acceptar que la majoria de catalans i catalanes no vol ser independent. És així.

6. El tripartit ha patit un desgast brutal, molt més alt del que cabria esperar en altres circumstàncies. Sabeu què? No crec que ho hagin fet pas tan malament, però no ho han sabut comunicar pas bé tot el que es feia, tot el que es creia. Les coses a mitjes mai estan plenes deia la meva àvia... potser tenia raó.

7. Em trec el barret davant l'actitud del President Montilla: acceptar la derrota i no allargar inútilment el canvi que ha de venir em sembla fantàstic. No tornarà a ser primer secretari. Bé. Que s'inici el relleu.

8. Amb perdó, però els catalans em sorprenen: com hem pogut donar joc a un partit com Si. Hem posat al Sr. Laporta a viure la vida al Parlament, pagant-ho nosaltres. Ai que gran que li quedava el joc a la roda de premsa. Ai quina prepotència el Sr. Uriel Bertan a la primera compareixença... ai quina por...

9. El somriure d'alguns convergents era d'anunci. Em fa venir gratera el Sr. Felip Puig especialment. I sóc la única que va detectar unes ganes enormes de ser "presidenta" en la dona de Mas... Aquest baf de superioritat dels convergents no m'agrada gens... però gens...

10. Estimo Catalunya i si Catalunya vol ser de de dretes (si, val, moderada i centrista), donar més vots al PP, castigar les esquerres, promoure canvis, permetre una mica la xenofòbia, homenatjar la superioritat, cedir espai al Barça i ser com és, hauré d'estimar-la igualment. Això si que ho tinc clar. Estimo Catalunya. Ja és molt.

AVUI FA QUATRE ANYS...

Del dia més important de la meva vida...

Feia fred. Va ser a Barcelona. Cap a les 12h del matí... i quan el vaig tenir en braços vaig experimentar la sensació més gran i meravellosa del món.

Avui el meu fill gran, el Joan, fa 4 anys.

FELICITATS FILL!

L'EXPLOTACIÓ DEL COS FEMENÍ ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ

L’explotació del cos femení als mitjans de comunicació. Una mirada crítica

L’Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació, és una iniciativa pionera a Catalunya endegada el setembre del 2000 per iniciativa de cinc Consells de dones del Baix Llobregat (Cornellà, Sant Boi, Esplugues, Sant Feliu, Sant Joan Despí) i Drac Màgic, Cooperativa Promotora de Mitjans Audiovisuals, amb l’objectiu de dinamitzar el debat públic sobre el paper dels mèdia en la superació dels arquetips de gènere. És una entitat que ofereix eines de visió crítica, anàlisi i sensibilització a la ciutadania per fomentar una reflexió crítica davant dels continguts sexistes i discriminatoris. Actualment, l’Observatori ha estès el seu àmbit de gestió territorial més enllà de la comarques del Baix Llobregat i del Barcelonès i ja està integrat per 26 ajuntaments d’altres comarques com el Vallès Occidental, el Garraf o el Baix Camp.
D’entre les seves interessants i dinàmiques iniciatives, m’agradaria destacar una exposició que vaig descobrir l’altre dia: “La representació dels cossos de les dones en els mitjans de comunicació: un cos al servei de la mirada i el plaer masculí”. L’exposició vol servir d’iniciació en la lectura crítica de la representació que fan els mitjans de comunicació del cos femení, desxifrant els missatges ocults que tenen les imatges per tal de posar en evidència els prejudicis adquirits, que contribueixen a que tinguem una percepció condicionada del propi cos. El recorregut que proposem situa les imatges actuals en relació a les del passat, establint paral·lelismes que permeten entendre els orígens i la funció de les formes de representació hegemòniques.
Després de la seva inauguració a l’espai Francesca Bonnemaison de Barcelona, la mostra ha iniciat ara un període d’itinerància pels vint-i-sis municipis que formen part de l’Observatori. A continuació la podeu visionar en aquest enllaç.
Informació relacionada:
Article “El sexisme és la nova normalitat”, de Rosalind Gill (professora d’anàlisi social i cultural al Centre de Cultura, mitjans de comunicació i industries creatives del King’s College de Londres)· Entrevista a R. Gill

LLETRES DE CANÇONS

Sóc de la generació del Boig per tu i del Calla i Balla. De la que s'emocionava amb l'Empordà i pensava que el summum de la poètica lletrística en català s'havia superat i havia arribat al cel amb Llach, Serrat i Sau.

No és que hagi deixat de pensar-ho, però he de reconèixer que hi ha un grup, els Amics de les Arts que té unes lletres que m'encanten. Les cançons estan bé, però hi ha veritables joies a la seva col·lecció pel que fa a poètica.

L'home que treballa fent de gos

Reykiavick

Les meves ex i tu

Mai seré un superheroi...

Però he de reconèixer que aquesta, La merda se'ns menja, la trobo preciosa.

Us la deixo.

Ens fugem?

La merda se'ns menja
Els amics de les arts
Sé prou bé que puges a Verdaguer, i és que jo des de Joanic que no sé com posar-m'hi. I faig veure que no t'he estat guardant seient, i així molt discretament aparto la maleta quan et veig passar. Ho tinc tot mil·limetrat. Vas i dius: "està ocupat?" i segurament penses que sóc un passarell, però abans de ser a Bogatell potser ja t'he conveçut perquè fugis amb mi i ho deixis tot. Que no m'has dit si em queda bé la barba. Que no m'has dit com ho tens per escapar-te amb mi. Que no m'has dit si vols que t'ensenyi un lloc on de nit és de nit. I és que aquí la merda se'ns menja. I és que aquí ja no s'hi pot estar. Compartir, pagar una hipoteca junts, maleir cada dilluns per haver allargat el diumenge. I comprovar que París et queda bé i si plou no passa res. Quin sonat va inventar el paraigua? Que no t'he dit que Barcelona crema. Que no t'he dit que no és teva ni meva. Que no t'he dit que tot i no ser massa guapo sóc molt divertit. I és que aquí la merda se'ns menja. I és que aquí ja no s'hi pot estar.

LLOPS AMB PELL DE XAI

Tinc una amiga tirant a borde que quan intenta fer-se la simpàtica amb algú que no li cau bé, li agafa un tic a l'ull dret.

Tinc una amiga que no estima gaire a ningú i fa veure que estima molt tothom, però ningú s'ho creu.

Tinc un amic que és un manta. Intenta fer veure que no para de treballar, però només ho fa veure.

Tinc una amiga que diu que és molt feliç però no li brillen els ulls. Mai.

Conec algú que va de sincer i és un gran mentider. I algú que va de discreta i no sap tenir la boca tancada.

Conec algú que va de dur però si l'abraces, es desfà.

Faig veure que no m'importa, que no m'espanta, que no em preocupa, que no em fa por. Però és mentida.

Tots portem alguna màscara. Tots som llops amb pell de xai. I sabeu què? Que se'ns nota.

ESTIMAR

Ahir vaig estar a punt de perdre una cosa que m'estimo. Més que una cosa. A punt d'escapar-se de les mans. Amb aquesta angoixa del moment just de la pèrdua vaig pensar: mai més tornaré a tenir una cosa. El moment de perdre-ho és tan dolorós que no en vull saber mai més res.

Finalment no vaig perdre la cosa. Aquest matí, màgicament, ha tornat a mi i jo a somriure.

Només el moment de joia del retrobament ha enlluernat el moment de por de la pèrdua.

Si a aquest moment li sumo tots els moments de joia compartits abans... com puc dir que el dolor de perdre-ho és més fort que tots els moments bons previs?

Sempre val la pena estimar.

Sempre.

EL DIA QUE EM VAIG TORNAR INVISIBLE

Una amiga meva em va dir fa no gaire que les dones, amb l'edat, ens tornem invisibles. Evidentment vaig entendre la frase, el sentit que amaga i la tristesa que suposa que, amb el temps, passis de ser una "cosa" desitjable que et crida l'atenció a ser invisible sino hi ha un vincle real que ens uneixi i que faci que em vegis.

Amb el temps, tots, dones o homes, ens tornem invisibles... al món laboral, sexual, vital, associatiu i social. Una llàstima, però cert. Fer-se gran significa convertir-se, poc a poc, en invisible.

Quan aquesta amiga em va fer el comentari vaig pensar que exagerava. Té uns quants anys més que jo però sempre ha estat fantàstica i mai m'ha semblat que fos invisible. Evidentment que jo tampoc he tingut la sensació de ser-ho. Fins ahir. Ahir em vaig tornar invisible.

Demanava pagar el dinar. Havia dinat en un lloc que ni és espectacular ni s'hi menja molt bé ni res, però això el cambrer no crec que sàpiga que ho penso.

A la taula, demanant pagar, era invisible. Quan em vaig aixecar i em vaig acostar a la barra, just davant seu, vaig continuar sent invisible.

La raó de la invisibilitat era que n'hi havia una altra que es veia més. Era més jove, més guapa, més escotada, més rossa i més més més... ja m'enteneu.

Era més visible i per tant, jo era invisible.

M'havia torant invisible. El meu metre setanta, el meus quilos i el meu embalum havien desaparegut.

Va ser el dia en que em vaig tornar invisible.

De cop, però, vaig reaparèixer... just quan vaig decidir marxar per la porta sense pagar.

Aleshores si que em va veure.

La invisibilitat va ser momentània.

Cal canviar doncs bellesa per poder.

;)

VISITES

No acabo d’entendre la diferència entre estat laïc i no laïc. Ai, que ja em poso en un tema perillós. Ho sé. Ho noto en el mateix dubte que tinc. Entenc que un estat laic és aquell que separa estat de religió i que un no laic és el que barreja estat i religió. És a dir, el primer és el que no fa bandera pública de la religió com a part de l’estat sinó que això ho fa l’altre, l’estat que professa clarament i directament una religió.
Entenc que hi ha religions majoritàries en estats laics. Religions que professa un nombre considerable d’habitants d’aquest estat. Perfecte. La meva pregunta és: s’ha de volcar un estat sencer laic en la visita d’un representat d’una religió per molt majoritària que sigui?
La religió que professo jo, si en professo, és una cosa meva, personal, intransferible i directa. Si directa entre jo i el déu que venero, si en venero. Ningú i menys l’estat s’hi hauria de posar. I si no s’hi posa, perquè s’hi posa?
M’alucina que gastem diners de tots, ciutats de tots, carrers de tots, recursos de tots en la religió d’uns quants. M’alucina que venerem certes representacions humanes (gens divines, gens senzilles, gens estoiques, gens sinceres) com ho fem, com ho fa el nostre estat laic.
Un dia em van dir que amb una tercera part de les riqueses del Vaticà s’erradicaria la fam a l’Africa. Ja no dic res més.

AVUI ARREGLEM EL MÓN

Això és un científic que està al seu laboratori mirant de resoldre els problemes del món.
Es passa molts dies allà dins, fins que entra el seu fill petit de sis anys i li diu: “Pare, ara t’ajudaré”. El pare, desesperat, li diu: “No, fill, vés a jugar”. I el nen li respon: “No, pare, jo et vull ajudar”. El pare no sap què fer. Aleshores, troba el mapa del món en una pàgina d’una revista. Llavors diu: “Bé, amb això puc tenir el meu fill entretingut durant deu dies i que no em molesti”. Agafa unes tisores, retalla la pàgina, i comença a tallar-la a trossets. Dóna cinta adhesiva al nen i li diu: “Ja que t’agrada muntar puzles, mira de muntar el món”. El nen no el coneixia, el món.
El pare continua amb les seves equacions. I el nen, al cap de dues hores, li diu: “Pare, ja he acabat”. I el pare: “No pot ser, això és cosa de nens, deu haver fet qualsevol cosa”. S’ho mira i, efectivament, havia arreglat el món i li pregunta: “Però, com ho has fet, si no coneixes el món?”.
I el nen li explica: “Pare, quan has tallat el full, a l’altra banda hi havia un home. Com que jo conec l’home, he girat tots els paperets. Quan he tingut l’home muntat, l’hi he donat la volta i havia arreglat el món”.

Gabriel García Márquez