UNA PETITA MENTIDA

Pesen les mentides? Com es mesuren? Es medeixen? Tenen gust? Tenen una fòrmula específica que les defineix? Tenen color?
N'hi ha de petites i grans? N'hi ha de bones? De quin material estan fetes? Quina forma tenen? Punxen?
Es disfressen les mentides? Semblen el que no son? Són llestes o estúpides? La història les ha maleït, pobres, i no en tenien cap culpa?
Les mentides les noto dolces, a vegades, al paladar i la punta de la llengua.
D'altres vegades m'agraden menys que l'orxata, que de tan dolça, m'avorreix i m'empalaga.
Una petita mentida. Continua sent una mentida.
No em tornis a dir mai mes que m'estimes si no és cert.

TRAMUNTANA

Com bufava la tramuntana ahir.
Com m'ha deixat d'evalotades les idees.
M'encanten els vents forts, que despentinen.
M'encanta la tramuntana.
M'encanta que s'esvalotin les idees.

GAIREBÉ

Gairebé com si fos mentida, m'escaparé a la nit i somiaré coses que ja no es somien, que ja no està de moda sommiar.
Gairebé com si fos de nit i ja fes fred i la nòrdica fos més necessària per l'ànima que pels peus.
Gairebé com si no tingués por. Mai. Por de què? Por de res. Com si fos tan valenta com aquells superherois que tan m'agraden.
Gairebé com si coneixes on porta cada camí del laberint.
Així, gairebé, sóc.

UN NÚVOL BLANC

Senzillament se'n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

Serenament quan ve l'onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l'espera llarga
i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués queda's.

Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.
Molt blanca...

Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l'estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d'un gest senzill, podria dir-te que...

Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.
Molt blanc...

A vegades m'agradaria tenir-ne un d'aquests, dels que cantava Lluís Llach i simplement, enfilar-m'hi i deixar-me portar. Molt blanc...

SHARPEDO

És el millor regal del meu darrer aniversari.
Entre blau i groc i amb dents. Sembla un tauró però no ho és. Aquestes coses mai són el que semblen. Val 90 punts. I forma part d'una família estranya, que no acabo d'entendre.
I si, és el meu millor regal del darrer aniversari.
Ahir vaig fer 32 anys i al sortir a passejar al matí, sota el preciós sol d'octubre, després de molts moments genials, em vaig acostar al quiosc i vaig comprar al meu fill gran unes cartes de Pokemons. N'hi van sortir 7. Se les va mirar i me les va ensenyar i em va dir: quina t'agrada més?
I jo, sense distinguir-les vaig dir: aquesta. I vaig senyalar una carta que es deia Sharpedo. Un pokemon que sembla un tauró però no ho és, que aquestes coses mai són el que semblen.
El meu fill la va agafar, li va fer un petó i me la va donar.
Per tu mami. Feliç aniversari. 
Ho va ser.

COSES QUE ES PERDEN

Amb el temps es perden coses, costums, maneres...
Es perd fer allò o fer-ho així, es perd alguna sensibilitat, alguna voluntat, algun somni, algun contacte.
Amb el temps, perquè la vida canvia, també perds, perquè la costum ja no ho requereix, un fer especial.
Només m'agrada perdre coses si també en guanyo d'altres.