DESCALÇA

Em treuré les sabates i amb elles la por i la presió i les ferides quan apreten massa.
Tocaré de peus a terra, amb els peus a la terra, i prendré consciència del terreny on sóc.
Potser serà la terra seca, negra i cremada del meu estimadíssim Empordà. I culparé la tramuntana i la mala gestió i el fumador estúpid. I celebraré la feina dels bombers, els valor dels voluntaris i el futur, que tornarà a ser verd.
Potser serà l'herba freda, molla i gens arreglada del meu jardí, de casa meva. I desitjaré una gespa que no tindré mai. I celebraré una terra que duu l'esforç de la meva gent.
Potser serà la sorra freda o càlida de la platja. Freda a primera hora del matí o a l'hivern, com a mi tan m'agrada, quan s'hi està gairebé sol i no cal parlar de res, quan només cal somiar que les coses es faran realitat. I càlida, gairebé cremant, després del sol i els castells de sorra. I envejaré tenir-hi una caseta a prop de tons blaus i agrairé la calma que em produeix l'anar i venir constant i imparable d'allò inabastable, d'allò que pots desitjar però mai serà teu. D'allò etern i immens.
Potser seran passes dins de laberints, o en terres de Fado, o per carrers de la meva estimadíssima Itàlia o de la meva enyorada Terra Càtara...
Potser seran passes en cercle o a poc a poc endavant...
Potser seran tranquil·les o massa ràpides o qui sap si sobtades... però seran meves. Sentides. Possibles. Capaces.
I les faré descalça. I les faré.
Com més m'agrada.
Amb els peus a la terra i la ment a les estrelles.